Cucarella
Toni Cucarella en roba de batalla
A la merda la Unión Europea!
Diuen que gràcies a les gestions del neofranquista Alejo
Vidal-Cuadras, del corrupte Partido de
los Piratas Españoles y Europeos, els ciutadans i ciutadanes dels Països
Catalans no podrem adreçar-nos en català a les institucions de la Unión Europea. Si tenim l’atreviment d’intentar-ho serà com si
haguérem tramès la carta directament al femer: no serem atesos. Durant el
franquisme tampoc no atenien en català, damunt posaven multes i la majoria de vegades
regalaven més d’un repic d’hòsties (en aquests temps de democràcia de pacotilla
també passa això, val a dir-ho). L’inefable neofranquista de la veu de cassalla
de garrafa s’ha espolsat dient que ser atesos en català genera molts problemes
tècnics. Com ara que haguera dit que per problemes tècnics no podrem votar perquè
fer el recompte és car i les urnes valen un potosí. Així que d’ara en avant no
votarem i tot això que s’estalviarà la Unión Europea y de la JONS.
Ben mirat, però, a qui li interessa ser europeu d’aquesta
Unión Europea de Vidal-Cuadras? Jo
sóc de l’altra Europa, la plural, la democràtica, la que no restringeix drets
de ningú adduint-hi dificultats tècniques. L’Europa de la que sempre hem format
part sense haver de demanar permisos i que abasta de Tolstoj a Ishiguro,
passant per Moncada, Dürrenmat, Hrabal, Kadare i tants altres sense excepcions ni
exclusions “tècniques”. Així doncs: Visca Europa! A la merda l’Alejo i la Unión Europea!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí senyor!
Però que per existir, ser, viure, passar, travessar, sentir, entrar, sortir, rebutjar, emprenyar-se, parlar… cal demanar permís, a Europa?
Doncs, sí senyors, a la merda! El Quadres i tots els qui amb ell conviuen i comparteixen respecte per ser diputats.
I a la merda els qui ens han venut que a Europa, això del català de múltiples traduccions, va ser, és i serà un èxit.
Aneu-hi junts, així no us sentireu sols.
com un instrument de l’economia capitalista, té la seva arrel amb els acords de
l’acer i del carbó de la dècada dels 70 (parlo de memòria). Posteriorment es
dona pas únicament a
i en els últims anys a
en sentit ampli on s’intenten incloure, sense èxit, aspectes diferents dels
purament capitalistes, més per evitar el rebuig social que per convenciment.
instrument més, això si de gran magnitud i abast, de l’economia capitalista (ja
coneguem allò de les economies d’escala, no?) i com una residencia de luxe per
pre-jubilats polítics, que no pas un instrument de transformació social dels països
que la formen i del món en general. A partir d’ací, esperar que des de a UE es resolguin
els nostres problemes endèmics és una forma com un altra de perdre el temps.
Cal recordar que la teoria d’un gairebé segur reconeixement del català a Europa va servir d’excusa a la dreta regionalista principatina per a demanar el vot afirmatiu al referèndum de la constitució europea. Ja s’ha vist quin reconeixement els mereix la nostra llengua als lladres de l’Europa del capital!
Els que defensaven la constitució europea amb arguments tan "consistents" són els mateixos que amb arguments igual de sòlids ens demanen ara el "Sí" a l’estatutet regional. Potser que d’una vegada els engeguem a cagar a la via (a ells, a la seva Espanya i a la seva Europa dels estats). Ja n’hi ha prou de fer la convergent i la ramoneta!!