L'ameba digital
Bloc sobre viatges, periodisme, internet i d'altres obsessions
Recordeu la matança de l’escola de Columbine que va inspirar el documental de Michael Moore Bowling for Columbine? Segur, la notícia va donar la volta al món, tothom la recorda. Doncs fa poc més d’un any, un estudiant nord-americà de poc més de vint anys anomenat Danny Ledonne va posar a disposició de tothom el videojoc gratuït Super Columbine Masacre RPG!. Bé, tot plegat fa pudor d’oportunisme i de sensacionalisme, segur que més d’un dels qui llegeixi això s’escandalitza… i més ara que la UE enceta la croada contra els videojocs violents. De fet fins i tot l’organització del festival Slamdance de videojocs independents va prohibir-hi la participació del Super Columbine Massacre RPG! Però abans de deixar comentaris dient-me de tot, acabeu de llegir l’apunt.
Danny Ledonne ?com els responsables de Manifesto Games? creu que els videojocs poden ser art. Segons diu, Super Columbine Massacre RPG! és una manera diferent de relatar els fets de la matança de Columbine, però que no serveix per enaltir els dos adolescents que van matar els seus companys d’institut, ni per fer apologia de la violència. De fet, el joc recrea amb molt de detall tot el que va passar aquells dies, les causes que van dur als nois a actuar així, els escenaris on va passar tot… i el final, és clar, quan van acabar morts a mans de la policia.
A través del joc, es poden veure fotografies de les armes que van fer servir els assassins i escoltar la música que els agradava, però també llegir les transcripcions de les converses telefòniques dels dos nois o del vídeo que van enregistrar per dir adéu als seus pares. S’hi veu que no estan bé, que no hi són tots, i que a l’escola i amb els companys tampoc s’hi troben bé. Cal afegir que en alguns moments sembla que se’ls intenti disculpar, en certa manera, però s’hi explica tot el que va passar, sense trivialitzar-ho.
Ah, sí, però és un joc… i els jocs són fets per a entretenir. Molt bé, i les pel·lícules, no? I les pel·lícules de tragèdies, sobre l’11-S, per exemple, són criticades de la mateixa manera? En aquest cas s’explica el que va passar a través d’un joc que no es centra en matar tanta gent com sigui possible, que va més enllà i es recolza en una tasca de documentació força exhaustiva.
De fet, el joc és capaç de crear emocions que molts artistes lluiten per aconseguir amb la mateixa intensitat, des de la compassió per les víctimes a la ràbia contra el creador del joc, l’horror de la situació, etc. I s’aconsegueix de la manera que ho fan els jocs: involucrant-hi l’espectador. És evident que el joc conté un alt grau de provocació i de crítica a la gran indústria dels jocs, ja es veu en el Super i l’admiració final del títol, és ironia que apunta de ple als mètodes que fan servir la majoria d’empreses per exaltar els seus propis jocs. Així doncs, s’entén que l’existència d’aquest joc fereixi a més d’una persona, però cal dir que les coses no són tan senzilles com semblen… i que és massa fàcil desqualificar-lo d’entrada, sense ni mirar-se’l.
Si voleu saber-ne més coses podeu mirar el tràiler en vídeo que us ofereixo a continuació o llegir aquestes crítiques:
ManifestoGames.com: Super Columbine Massacre: Artwork or Menace?
SeriousGames.org: Super Columbine Massacre RPG
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per una part estem assistim cada dia a l’eclossió de la moda que volen mostrar-nos els que parlen de la ‘Responsabilitat social de les empreses’ i tota la teoria que desenvolupen: codis d’autoregulació, normes internes, altruisme, solidaritat, patrocini, mecenatge, etc. Alhora, veiem com les pròpies administracions públiques parlen de implementar condicions de compra pública ética. Però això no treu que en els anuncis d’empreses públiques o conscessionaries, com per exemple dels transports públics, podem trobar publicitat de jocs violents i que inciten clarament a la violència. Potser no cal desenvolupar tanta teoria de responsabilitat social, ni de comerç étic i acomplir com a mínim, com deia fa poc Joan Coscubiela, el secretari general del sindicat Comissions Obreres, amb les normes de l’OIT (l’Organització Internacional del Treball) i ja posats amb la Declaració Universal dels Drets Humans i amb la dels Drets dels Infants. Sota aquest acompliment no es podriem comercialitzar jocs que fomenten la violencia com aquests i molts altres. I no cal altres discusions, exepte la pèrdua de beneficis que significa per aquestes empreses.
Josep Lluís Sánchez Palacios