De manars i garrotades

L’Onze de Setembre d’enguany serà la segona data transcendental del camí de Catalunya en la lluita cap a la seua independència. Òbviament la primera data va ser l’Onze de Setembre del 2012.

Vist des del sud, des del País Valencià, la data té una sèrie de connotacions què, al nord del Sénia, fa la impressió que no estan presents en els pensaments de la gent que vaja a fer la cadena.

Viscut des del sud, l’esdeveniment té una sèrie de trets que, en certa mesura, varen eixir al col·loqui que dintre del Vilaweb+ es va fer a València. Perquè, quina és la posició de la gent valenciana que es proclama (ens proclamem) nacionalistes?

És conegut el fet que hi ha, com a mínim, tres posicions al respecte. La més nítida, la més decidida, és la de persones com Josep Guia: el problema és senzill, digueu-li Catalunya i prou!. Res d’embolicar-se en matisos sobre si Països Catalans, País Valencià o Comunitat Valenciana (o Regne o…). Catalunya és tot una i ens inclou. I punt. Bé, almenys eixa posició no dóna lloc a dubtes, malgrat que, com ja se sap i en frase feta, “en política, quan la realitat la tires per la porta se’t cola per la finestra” i no tinc gens clar que eixa posició tinga possibilitats de ser admesa, de forma mínimament nombrosa sociològicament, al sud del límit administratiu de la Comunitat Autònoma Catalana…ni al nord d’eixe límit.

La segona posició és la que confia en què una solució positiva en el camí cap a la independència de l’actual Comunitat Autònoma Catalana, d’allò que solem anomenar ací avall la Catalunya estricta o Principat i allà dalt Catalunya i punt, en general, ajudarà a un increment del suport social a una solució semblant per al nostre maltractat País Valencià i per a la resta del que se sol anomenar Països Catalans. És la posició generalment admesa, majoritàriament, als cercles nacionalistes valencians.

La tercera via que es proposa és que el País Valencià és el País Valencià i punt. Que el nostre camí cal que siga, ha de ser, un camí original i autòcton. Que les circumstàncies econòmiques, socials i -fonamentalment- polítiques, ací no en tenen res a veure amb les de la resta, no ja de Catalunya, sinó de la resta dels anomenats Països Catalans i, per tant, que cal construir una alternativa valenciana des de zero amb una perspectiva final de tipus federal. Allò que es va anomenar alguna vegada l’alternativa “criolla”.

En tot cas el camí al País Valencià sembla encara llarg i amb aspecte de pedregal, sobretot per una raó fonamental. Llevat dels partits clarament espanyols -PPSOE i la santa companya- la resta dels qui aspiren -o diuen fer-ho- a alguna de les alternatives esmentades, realment ni tan sols han encetat el debat d’una manera seriosa. I quan dic cap vull dir CAP, inclosos aquells que fan del seu nacionalisme valencià i/o català bandera i marca d’identitat. A tot estirar repeteixen cadascú el seu “mantra” tòpic i es queden tan amples en la seua “capelleta”.

Si no em creieu, visiteu els webs d’eixos partits i llegiu-vos els textos identitaris i, sobretot, compareu-los amb la seua activitat pública i-en el cas que corresponga- institucional.

Si de cas se’ls pot acceptar un argument-excusa: la situació al P.V. està tan sota mínims des de qualsevol punt de vista que el valoreu -democràcia, corrupció, antivalencianisme-feixisme militant,…- que difícilment es poden “llevar la pasta de les mans”. El dia a dia els consumeix totes les energies i la seua militància és escassa. Però, realment, no en tenen ni una estoneta per reflexionar sobre el tema?

I finalment hi ha una altra qüestió, una sensació que ens arriba al sud de què a la ciutadania catalana, amb les honroses -i poques- excepcions que calga, allò que passe fora del seu terreny, el debat que reclame, els importa…res, per no dir un exabrupte. Com he comentat amb gent valenciana que viu al Principat, al nord del Sénia hi ha prou de blaverisme…i ja m’enteneu.