A tall d'invocació

Un recull de contes de Vidal Vidal, La meitat de zero, presenta de nou l’univers d’aquest escriptor, polític i opinòleg inquiet. Quasi deu anys després d’un altre recull, Com és que el cel no cau?, que al seu dia va ser premi “El lector de l’Odissea”,  sens dubte, un dels més lloables i prestigiosos, perquè recordem que l’atorguen els lectors i no cap jurat. I també després de la segona novel·la, Nit endins, publicada el 2011.  
    Ací tenim un conjunt de contes –alguns microcontes– agrupats en quatre colors: gris, verd, negre i blau. Però la divisió també hagués pogut ser entre contes de muntanya i contes de mar, si atenem als escenaris on tenen llocs les ficcions. (n’hi ha més)  

 Les vint-i-set peces poden semblar fragments de l’experiència personal i familiar de l’autor. Una experiència on emergeix un sentiment crepuscular i on la soledat i la decepció donen pas a situacions dures, minuciosament descrites. Perquè Vidal Vidal és un escriptor d’un detallisme prodigiós i eloqüent, on cada element evocat contribueix a crear una atmosfera. I aquesta esdevé, pràcticament, la història. No cal quasi argument, ni principi ni final, com porta a col·lació l’autor, a l’inici del llibre, amb una citació de Txèkhov. 
     L’escenari és sempre quotidià i, fins i tot, banal. Sobre ell, va perfilant-se la pintura d’uns personatges i d’unes experiències domèstiques, aparentment anodines, però amb un fons líric que les travessa. Aquest repunt líric subratlla el fons emotiu de les vivències i les emmarca de manera sòlida, única i irrepetible. Els personatges de La meitat de zero –bon títol, per cert– viuen un sentiment d’exili permanent. Un exili vital, fet de decepcions, frustracions i soledat. També amb un fons de conformitat final, que no arriba a ser acceptació total, però a còpia de bondat i compassió, s’hi acosta.
      Si en molts moments recorda Txèkhov, en d’altres s’acosta a Paul Auster. Són exercicis, aquests darrers, que ens presenten una simplicitat aparent sobre la qual davalla un corrent vital inescrutable i enigmàtic. La vertadera vida és absent, deia Rimbaud. Sembla que els personatges de Vidal Vidal així ho perceben. 
       Un apunt final, al relat “Trens de nit” tenim el perfil d’un escriptor de mitjana edat que sent la necessitat de fugir de la situació opressiva i, per això, somia en trens nocturns i aventures eròtiques amb desconegudes. El tema recorda el protagonista de Georges Simenon a L’home que mirava passar els trens. No obstant això, en l’últim paràgraf ens diu que es tracta de l’escriptor John Cheever.  Encaixa això? No sé si somiava en trens nocturns, però segons el diari d’aquest escriptor no somiava en dones sinó en homes. No sé si el detall és important. Això, en cap cas, no trau valor a les ficcions de l’escriptor. Uns relats que observen i ens fan observar la realitat amb una mirada conspícua.  En llegir-los, tenim la sensació d’alguna cosa que ens fa sentir que no estem sols. Potser també perquè són peces d’un programa, subtil i lent, d’aprenentatge de l’existència.