A tall d'invocació

L’estada de quatre dies a Orà ha estat una experiència reconfortant. A l’expedició hi havia molts fills, néts o parents d’alguns dels embarcats el 1939 a l’Stanbrook. I també la passatgera més jove –era tan sols un nadó– que va viure el viatge amb una emoció extraordinària.
   En arribar al port d’Orà, varen fer una ofrena de flors aproximadament al lloc on va restar el vaixell la vintena llarga de dies amb la gent (homes) sense poder desembarcar. Vàrem visitar Realizane, on hi hagué un antic camp d’internament (de classificació de refugiats). (n’hi ha més)    

Ahir diumenge, varen inaugurar un monòlit a la memòria dels passatgers de l’Stanbrook als jardins que hi ha davant la mar: Sidi M’hamed. Després vàrem recórrer part del front marítim de la ciutat i el barri Sidi El Houari.
    Orà presenta una decadència ostentosa: cases abandonades, edificis en ruïnes…però també compta amb edificacions modernes i ultramodernes. Mentre una ciutat està morint-se, una altra naix amb força. La primera, amb tot, és atractiva, d’un esplendor decadent, on es poden veure els senyals d’un antic –temps era temps– benestar econòmic. Una arquitectura sense ningú que l’habite sempre és trista sense pal·liatius. Al centre, els carrers del barri jueu, ara abandonat, la sinagoga convertida en mesquita; més avall, la casa on va viure Albert Camus, un poc més avant, la catedral esdevinguda biblioteca… Tot porta el senyal d’un altre moment de la història de la ciutat.
    Als afores colors grisos, blancs, ataronjats, groguencs…El sol fa empal·lidir els arbres i les plantes, i sembla socarrar els rostolls del blat, que ja, ara a finals de maig principis de juny, està segat.
   L’organització del viatge ha estat excel·lent. Gràcies Rafel Arnal, Maria Rosa Brines, Pasqual Moreno i tots els que heu fet possible aquesta experiència.  I a Joan Garí, company d’aventura; i a Natàlia i a Cesar…

     La novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff Les lletres d’amor no serveixen de res transcorre a Orà. Transcric els tres primers paràgraf del capítol II que la descriuen força bé:

Orà és una del es ciutats més boniques de França. Ciutat atípica dels nostres departaments d’Algèria, única ciutat on els europeus constitueixen una majoria clara, mentre que les proporcions a la resta del país són de nou moros per un europeu. A Orà se sent tant el castellà com el francès, i la nostra llengua, en la seua variant valenciana, els estalona.
  Els oranesos de parla catalana diuen bé Orà i no Oran a la francesa o Orán  a la castellana. Ara bé, la majoria pronuncia Orà amb fonètica occidental i no pas Urà com jo. Aquesta barreja de pobles i de llengües en fa la ciutat més animada d’Algèria.
 Orà és una ciutat europea, tota moderna, gairebé sense arbres;amfiteatre, baixant a la Marina per pendents insuaus, soldada entre la mar, el barranc d’un torrent i la muntanya de Santa Cruz.