Carai, quina crítica! No m’agradaria estar en lapell d’Isabel Clara-Simó, una autora que, tret de Júlia, aquella esplèndida novel·la contextualitzada en l’Alcoi industrial, mai m’ha acabt de fer el pes, a mi tampoc…
A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
28 de març de 2012
Sense categoria
1 comentari
“Un tros de cel” d’Isabel-Clara Simó: una novel·la insípida
Isabel-Clara Simó ha publicat una nova novel·la. És una autora imparable, incansable, i no sé si dir també insaciable. Aquesta vegada és la història de Wing, una xinesa de Hong Kong (que, per cert, vol dir Port Perfumat) que va ser venuda de xiqueta a una xarxa de tracta de blanques i obligada a la prostitució. En fer els divuit anys, però, el proxeneta que la tutelava compleix la promesa que li va fer al seu dia: la deixa lliure, amb papers d’identitat en regla i amb els diners que li pertoquen.
La protagonista ens fa arribar molt ràpidament una síntesi de la seua vida. Una infantesa d’una gran duresa —econòmica, emotiva i humana en tots els sentits— al si d’una família sense escrúpols que acaba venent-la. L’impuls de Wing, en ser lliure, és viatjar a Hong Kong i venjar-se de la seua família, però en fer-ho es troba que la mare ja ha mort i que el pare, que viu en un asil, té un estat físic lamentable. Wing torna al vell continent, s’instal·la a Barcelona i comença una nova vida. (n’hi ha més)
El fet de tractar un tema d’actualitat, amb una certa agilitat narrativa, no és prou per contrarestar un conjunt de dèficits considerables. És una novel·la plana, amb poc relleu, com si fos una habitació amb mobles plastificats. El personatge central és fa poc versemblant, fonamentalment, pel llenguatge. Com que es tracta d’un relat en primera persona, la psiconarració presenta alguns elements dissonants perquè les paraules amb què ella descriu els seus estats anímics resulten estranyes i poc apropiades. Sovint són insípides. En definitiva, el relat no es fa creïble. Es tracta d’una experiència traumàtica, sense que el patetisme, o l’alleujament de dolor, o la satisfacció momentània ens arribe. També és una història pobra en subtrames, fluixa en psicologia, deficient a l’hora d’aproximar-nos al context social (la prostitució) i geogràfic (la Xina, Hong Kong).
Un producte —mai tan ben emprat el terme— de la factoria Bromera. I un producte vol dir indústria. Quan la literatura no ens satisfà, molt sovint, és que és això: indústria. Manufactura, sense cap bri de penetració psicològica, sense profunditat anímica. Joan Fuster deia, en parlar de Josep Maria de Sagarra, que mai no esmerçava quatre dies escrivint una peça de teatre si li sortia en tres. Crec que a l’autora li passa quelcom paregut. Quan s’hi posa de debò —ço és invertint temps i energia— fa obres interessants o molt interessants.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!