A tall d'invocació

Si no faig una eixida al camp o bé viatge, no sé ben bé quan acaba i quan comença el meu sàbat. Descansar és canviar d’activitat, certament, però el que a mi em descansa és, sobretot, anar al camp i encara que no faça molt de fred, com aquest cap de setmana, encendre el foc, i, sempre: passejar, tertuliar i llegir. Sense llegir em sembla que em falta alguna cosa. És una mena de penitència, però també té alguna cosa lloable, així que ho anomenaré el meu kaddish particular (perquè hui, ja ho haureu vist, vaig de jueu). Les hores, però, passen ràpides i el sàbat és més efímer que la setmana laboral.
Aquest cap de setmana, entre dinars amb amics i sopars polítics,  a males penes he pogut estirar una mica les cames. Però ha estat un goig contemplar arbres i plantes amb un verd luxuriós (pins, moreres) o amb flors com ara els rosers. És el moment d’arrencada de gesmilers i buguenvil·les. Maig és el mes amb  la natura més espectacular (que ve d’espectacle). (n’hi ha més)

Després de camejar, respirar, mirar amb delectació, d’acompanyar-me de silenci…comence a sentir el pas fecund de les hores. Sense rellotge, ni horaris que em facen anar apressat, se m’acudeixen pensades, idees, projectes, converses…  Hi faig anotacions mentals. Sense un mínim de repòs, no arriben noves idees.
Són hores d’autoreparació i d’autorealització. Perquè en tot temps mort hi ha placidesa, i amb la placidesa ve la creativitat –per escassa que siga. I en tota creativitat hi ha alguna mena de teràpia. És l’esforç per assaborir les coses, per descobrir algun nou sentit a les accions… Sense presses, sense esforços, sense planificacions. Açò em fa sentir viu. Profundament viu. Naturalment viu.