A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

11 de desembre de 2011
Sense categoria
1 comentari

“Un déu salvatge” de Roman Polanski

Un déu salvatge de Roman Polanski ens encara, de nou, amb l’interior turbulent de l’ésser humà. La pel·lícula es basa en l’obra de Yasmina Reza que té el mateix nom. En resum, dues parelles, completament diferents, es reuneixen per tal d’abordar un fet violent que s’ha produït entre els seus fills. La diferència d’opinions, que en principi convoca el to més conciliador i entenimentat entre tots, dóna pas a una discussió que va en augment. A la fi, acaben llançant acusacions uns contra altres que escenifiquen frustacions personals i malestars de parella.   
   La pel·lícula recorda altres obres de Polanski, com ara La mort i la donzella i Lunas de hiel (amb Hugh Grant i Peter Coyote). Sobretot, pel que fa a l’estructura teatral (tota l’obra transcorre en el menjador de la casa). (n’hi ha més)

Però encara recorda més l’obra Qui té por de Virginia Woolf?,d’Edward Albee, pels retrets que es llancen els membres de dues parelles reunides ocasionalment. Tot i que la d’Albee va molt més enllà. 
   El fet de com reparar l’agressió d’un xiquet a un altre es converteix en el detonant que destapa les greuges no confessats i els retrets entre els membres de dues parelles. I, sobretot, desperta qüestions com ara: quina és la impregnació civilitzatòria? Quin és el nostre grau de salvatgia? Com disfressem l’autèntic egoisme? Una pel·lícula psicològica recomanable per al públic europeu acomodat.  
  1. Aquesta m’ha semblat una gran película feta amb uns materials mínims.
    Una obra de teatre en cine!. A pesar de les limitacions que això imposa, el director ens manté atents els 70 minuts que dura la cinta.
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!