A tall d'invocació

El dia de Tots Sants, lluminós, puixant: al matí, he anat al cementiri i, ara, en arribar a casa, llig un esplèndit poema de Feliu Formosa on ronda el tema de la mort:

 

Faràs dos trucs i t’obriré la porta

i no em sabré avenir que siguis tu.

Et faré entrar al meu pis, que desconeixes

i que només és fet per subsistir-hi.

Però m’hi trobaràs, qui sap per quin

designi inescrutable. Així que et fiquis

al  menjador, veuràs el teu retrat

i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.

Fullejaràs potser Virginia Woolf.

Vindré darrere teu, amb el desig

de sentir els teus cabells damunt la galta.

Amb tota la tendresa, et faré asseure

en un dels vells seients que compartíem

(durant els últims temps hi estudiaves

el llarg monòleg d’una dona sola

que tu no vas ser mai). Al teu davant,

espiaré els teus ulls, el dolç somriure

dels teus llavis amables, mig oberts,

i tot acabarà en una abraçada

que serà la primera. No hi haurà

ni passat ni futur. Tot serà lògic.

I aquest poema mai no haurà existit.

 

Feliu Formosa  (Sabadell, 1934) , Cançoner, 1976.