A tall d'invocació

El matí, plaent i càlid, l’hem aprofitat per estirar les cames. Hem fet un recorregut pel Port de Confrides. Impressiona la massa granítica de Serrella, aqueixa eclosió mineral que veieu a la foto. Des de baix, sembla una paret vertical en constant desafiu, tot i tenir algunes runes.
   Hem pujat entre pinars cap al morro de Florent, per la banda esquerra; un ascens que permet veure, a poc a poc, trossos d’Aitana, del Port de Confrides i d’aquesta paret rocosa que ens segueix en paral·lel. Hem arribat al mas de Vitxinqui (allí ho escriuen Bitxinqui). Ço és una balconada sobre la vall sencera, fins la mar. (n’hi ha més) 

La vall estava ben especial amb la floració dels ametlers. Determinats racons semblaven jardins. No és una floració espectacular: alguns anys esclata com una nevada lluminosa. Enguany és desigual, en alguns paratges els ametlers ja han florit i en d’altres estan en el seu punt àlgid.
   Caminant, caminant ens hem desfogat. Hem combatut la tristesa que tenim davant de la situació d’alguns amics, amb problemes greus a causa de la crisi. I hem conjurat, una mica també, la nostra indignació política.  Perquè és una realitat: qualsevol que es deixa portar està trist, mentre que qualsevol que actua ho està menys. Caminar infon, d’una manera o d’una altra, un cert optimisme. Sembla posar una mica de coratge a les venes de l’ànima.