Està plovent damunt la plaça buida.
hi ha un taxi solitari a la parada.
És tan llarga l’espera del taxista.
Té el motor apagat i fa molt de fred.
Sobre una porta, un passatger mullat,
cansat, de mal humor:dóna una adreça.
Quan se salta un semàfor, l’escridassa.
El taxista, girant-se, ha murmurat:
Fa una setmana que el meu fill és mort.
El passatger, callat, s’enfonsa en el seient.
Avançada la nit, en pujar un grup
de passatgers de gresca, ell els diu:
Fa una setmana que el meu fill és mort.
Tots ens hem de morir, han contestat,
entre bromes pesades i riotes.
A l’hora de plegar, ja en el garatge,
s’acosta a la cabina de la ràdio:
Fa una setmana que el meu fill és mort.
La dona amb ulls rogencs de cansament
li diu que sí i alhora atén les veus
que surten amb sorolls de l’emissora.
Aquest, de fet, és un relat de Txèkhov.
allí és un cotxe amb un cavall, i neva.
Sé que el taxista no podrà dormir.
La mort és dins el puny que alça la vida?
O bé, és la mort el puny on som tancats?
En el relat de Txèkhov, al cotxer
li quedarà el cavall per explicar-li
que se li ha mort el fill. De sobte ho sento
dins meu, i que la por s’està gelant,
i encenc un foc per escalfar-nos tots,
el taxista, el cotxer, jo i els meus morts,
tu que m’estàs llegit
i Txèkhov, i tots junts veiem com cau
la vida, com la neu, en soledat.
Un tren nocturn envernissat de rosa
creua els camps d’oliveres a l’albada.
Aquí acabo, cansat, amb son, i alhora
misteriosament feliç, aquest poema.
Cal reconèixer la força d’aquest poema i la traça del poeta en fer-nos una estampa eloqüent amb aquest marterial. Margarit fa un poema-relat que incorpora l’argument d’un conte de Txèkhov. De per si, ja sembla un gest poètic perquè el rus té obres d’una delicadesa prodigiosa. Txèkhov és un escriptor que es posa sempre al costat de la pietat. Veu l’home amb tot la seua fragilitat, amb el seu dolor i, per això, el mira amb molta tendresa. El poema, a poc a poc, va immergint-nos en l’atmosfera: el fred, la nit, la desolació (d’un pare per la mort del fill), la neu… El jo poètic encén un foc i escalfa a tots (fins i tot a nosaltres, a Txèkhov també) quina ocurrència! [cal estar una mica tocaet per fer poesia] I el poema acaba amb la imatge d’un tren travessant camps d’oliveres. El poeta, a la fi, confessa que està cansat i misteriosament feliç, potser perquè el simple fet de contar-nos la història l’ha alleugerit. Li ha tret un pes (de por, de soledat, de tristesa…) de sobre.
Una qüestió a destacar és la senzillesa, l’aparent transparència amb què conta la història i que fa pensar que l’autor pot fer un poema de qualsevol cosa. Amb qualsevol ingredient, siga narratiu, digressiu…, Margarit en fa una obra d’art. El poema, per un altre costat, és molt visual: el taxi (en una plaça solitària), el carro, la neu, el foc, el tren nocturn envernissat de rosa… I sensitiu: fa quasi sentir la humitat, el fred, l’efecte de les flames…El que ens diu el poema ens arriba a través de l’atmosfera que crea. És un poema que va dibuixant un escenari i ens hi submergeix lentament. Al capdavall, tot conflueix en la idea central del llibre anterior: la poesia és una casa de misericòrdia, que entronca amb el d’aquest: a pesar de tot, un es pot sentir “feliç”, “misteriosament feliç”. A estones, si més no. La poesia (un determinat estat de consciència) és una treva a la desolació i a la destrucció que ens envolten.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!