Amb una exposició al centre de Santa Mònica i un recital el dia 30 de novembre, al Gran teatre del Liceu, Raimon celebra els cinquanta anys de dedicació a la música. La primera cançó que va compondre, el 1959, va ser “Al vent”. Una peça d’una elementalitat estructural i semàntica que tanmateix té alguna cosa de missatge urgent i perenne alhora. És un impuls coratjós (“al vent”) que procedeix d’una constatació existencial (“la vida ens dóna penes/ ja el nàixer és un gran plor”). El vent esdevé el correlat de la recerca existencial (“buscant la llum/ buscant la pau/ buscant a déu”). És quasi –directa i sincera– una oració laica. Té el magnetisme de l’ embranzida juvenil.
“Al vent –diu Joan Fuster– és una pura i inesperada espontaneïtat, i això –ingènuament– ens meravellava”. “Aquell vespre –diu Fuster de la primera vegada que la va sentir cantar– pensàrem que havíem guanyat una pètita batalla”. I és que en el fons, “descobríem una clara energia possible, vinguda del fons de la terra o d’un oblidat racó del temps”. N’he parlat en aquest bloc de com
Joan Fuster comenta el fenomen Raimon.
(n’hi ha més) Josep Pla també es va quedar bocabadat en sentir-lo: “En un moment determinat llançà els seus crits alternats amb una modulació afectuosíssima, suavíssima, sobretot en la modulació de les vocals obscures, la o i la u”. I conclou: “Totes les persones que ens trobàvem al voltant de la taula quedàrem extremadament impressionats”. És difícil passar el judici del de Palafrugell i, tanmateix, són ben eloqüents les paraules elogioses de l’autor. Per a Pla, Raimon ha “nascut amb el do de l’expressivitat esquemàtica”. Vet ací una altra observació perspicaç de l’autor d’El quadern gris.
En un context polsós i decrèpit de l’Espanya franquista, allà on la llengua semblava condemnada a l’extinció va irrompre Raimon. Portava una força fabulosa, una inesperada flamarada tel·lúrica esperançadora. Raimon era –és– llampegueig de verd, impuls, fermesa, aire pur… Contra la decadència i l’enfonsament, era tot un signe de com en el nostre món entrava la primavera.
en els dies de pluja encara ressona en els carrerons…