A tall d'invocació

El llibre de Joan Fuster, Raimon, de l’any 1964, és una delícia. Es tracta d’un llibre-reportatge que presenta el “fenomen” Raimon. Ara que celebrem el quaranté aniversari d'”Al vent”, és ben oportú de recordar-lo. El de Sueca fa una aproximació a Raimon i ens parla dels seus orígens familiars, de la ciutat de Xàtiva i de la gent del Carrer Blanc, ens parla de l’ambient universitari on començaven a haver-hi activisme polític i cultural… Descriu, de forma ben periodísitica, la nit en què va sentir cantar, per primera vegada, “Al vent”. Hi trobem un escriptor amb una gran capacitat sensitiva: hi fa retrats, aproximacions personals… És un escriptor desimbolt, directe, divertit…i com sempre agut. Fuster també hi comenta el naixement de la “Nova cançó”, els autors que començaven a ser coneguts, les filosofies de moda, etc.
       De Raimon fa diversos retrats, com ara aquest: “Raimon és d’una estatura més aviat deficient, i no posseeix una fisonomia d’aquelles que les senyores de platea puguin puntuar de “guapo”. Fuster dóna compte de com va triar el nom artístic de Raimon, substituint el de Ramon Pelegero (“un cognom tradicionalment pronunciat a la castellana: amb una “ge” com si tractéssiu d’expulsar un gargall”). (n’hi ha més)  

Segons Fuster,  els cantautors catalans tenien una ascendència francesa “de melodia ténue, acostant-se per dir-ho així al recitatiu”, i tractaven temes concrets, sarcàstics “d’un realisme bon jan” i amb reminiscències de la literatura piadosa o irònica de la tradició catalana. Davant d’ells, aparegué Raimon. I aquest era “crits i melismes arrossegats, paraules abstractes, passió rústega –gairebé rural– passada per tamisos internacionals”. Més avant afig que s’expressava amb: “palpitació rupestre, violenta, tumultuosa, o amb serpentines capcioses, com en ‘Som'”.
     Però encara hi ha una aproximació al Raimon dalt dels escenaris que em sembla força expressiva. Conta com ix a l’escenari, amb els cabells deixats, un jersei, un foulard vermell, trempa la guitarra i enceta el cant: “una abrupta vehemència el transfigura–ens diu– mentre la veu va dient i esmolant-se, la seva cara és, tota ella, un rictus tens, i els músculs i les venes se li marquen amb una expressió dolorosa”. En fi, “cada cançó és un tros de fúria o de fosca enyorança transcrit sobre el rostre del cantant”.
     Aquesta prosa de Fuster sempre m’ha semblat molt potent. Fora de l’utillatge culturalista, l’escriptor recrea líricament una època i la dibuixa amb tot el seu sabor i la seua força.  Els fets, els protagonistes, les idees l’inciten, a cada pas, a llençar una mirada subtil, una dada sensitiva, una especulació brillant o una observació afilada. És una dimensió poc explotada en la seua obra, generalment més intel·lectual que sensitiva. El llibret es va reeditar l’any 1988, en l’editorial La Magrana, amb una restitució dels fragments que la censura havia mutilat. Un preciós homenatge al cantant i una portentosa evocació de l’època. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!