A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Quan el cel amenaça…
La imatge del volcà islandés expandint lava i produint núvols de fum m’ha causat una gran sensació. No és que m’haja vist afectat directament: no havia d’agafar cap avió. Però no deixe de recordar el que he vist uns moments a la tele: una gent en un aeroport es mostrava indignada amb la companyia d’aviació com si ella fóra la culpable de l’erupció volcànica.
He contemplat les imatges de núvols, sovint en forma de bufanda, estendre’s per l’horitzó, omplint una superfície vasta i, com una massa cega, caminar a les palpentes. Aquesta matèria obscura, aquesta immensitat tèrbola, naix d’un foc que brolla de la profunditat de la terra. L’univers emergeix, la terra sagna… Quina raó tenia Pierre Teilhard de Chardin en dir: “Al principi no era el fred ni la tenebra, era el foc. Heus aquí la veritat” (L’himne de l’univers). (n’hi ha més)
De tant en tant, la terra ens recorda la puixança de la matèria, el seu reialme, la seua esbojarrada jogassera. Pot ser amb un aire enfollit, amb una aigua èbria, amb un foc guspirejant…Un foc que ix del cor del món, com ara.
Em fa pensar en les zones fosques de la humanitat, en algun moment per algun clivell irromp el monstre –aquell que sempre ens esforcem a oblidar però que és allà, aguaitant-nos. El monstre pot ser un terratrèmol, una tempesta, una malaltia, un huracà… No sabem qui desencadena les forces obscures de la terra. Només, de tant en tant, es deixa veure desoladament, destructivament… i també, de vegades estèticament com ara: en una mena d’altar del cosmos buscant els pertinents sacrificis.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
jo no se a vosaltres, pero en sentir aquesta noticia el primer que he pensat es en la novel·la de jules verne Viatge al centre de la terra. Pot ser es que ja soc molt vell?
Lluitem contra la Natura com si fóssem els amos i tinguéssem dret a tot i ens oblidem que si alguna cosa fem és perquè ella ens ho permet, o perquè no vol mossegar-nos a tota hora quan actuem com a depredadors. De tant en tant, però, ens dóna una lliçó d’humilitat i, de vegades, com aquesta, de bellesa i tot.