A tall d'invocació

Un parell de dies en contacte directe amb la natura, dedicat a cuidar plantes, a fer passejos i lectures al racó del foc (encara!). Ahir, des de l’entrada de la casa vaig passar temps contemplant els racons ombriencs del barranc de Gines, cada vegada més selvàtics. A primera hora, les remors d’aigua llauraven el silenci matinal. A la vesprada, varen caure unes gotes i el cel estava envaït d’una llum grisa que semblava una amenaça de catàstrofe 
  L’aïllament (sense televisió, ni ràdio, ni periòdics) és sempre un exercici relaxant, però potser ara, en aquesta temporada d’excitacions i turbulències, esdevé una teràpia aconsellable. En fosquejar, me’n vaig anar a Alacant. I en engegar l’ordinador, el doll de notícies lúgubres va caure com les gotes del sostre d’una gruta: rescat de Xipre, capítols de la guerra bruta contra Catalunya, pallassades peperes d’una mediocritat repel·lent…(n’hi ha més)   

Amb rapidesa vaig passar d’un estat de tranquil·litat, i de pau, a un punt quasi de preocupació. Només amb esforç vaig tornar a connectar amb la sensació que m’havia familiaritzat durant les hores anteriors.
      El camp, callat i silenciós, és un bon contrapés a la vida que portem. Ens permet allunyar-nos, sobretot, dels quefers diaris i, per això, alguns com jo, ens hi aboquem amb tanta vehemència. Però ara, amb la immensa tristesa de les notícies del diari és quasi una necessitat. Tot i que sols siga una treva. El plaer de les coses naturals té alguna cosa de quietisme que ens evoca permanència, l’actualitat, per contra, sembla un conjunt inestable, ple de perills i de mutacions angoixants.