A tall d'invocació

 Paraula encesa és un viatge tan intens i documentat, com atrevit i discutible: caldria reprendre el comentari. Els autors parlen d’una antologia de poemes més que no de poetes. L’intent, que reclama una pacient sagacitat, s’ho val. Hi ha textos i textos: destacats, emblemàtics, significatius, reeixits… En llegir-los hi vénen milers d’idees  suggeridores, de relacions, de records enllaçats, de descobriments… En l’ordre dels descobriments crec que la sensació que fa l’antologia és que la poesia directa –diguem maragalliana o salvatiana– hi predomina de manera majoritària. Res d’intel·lectualisme ribians, ni atmosferes foixanes, doncs. Hi sovinteja la dicció directa, fresca –diguem també estellesiana o ferreteriana, si mirem la segona meitat de segle. 
    Seguint aquesta percepció, l’antologia dibuixa una línia d’autores, com ara Montserrat Abelló , Carmelina Sànchez-Cutillas, Quima Jaume de figuració realista, que prenen l’entorn domèstic com a punt de partida per a l’elaboració poètica. El resultat és una poesia de ritme fluid, amb una gamma molt sensible i afinada d’emocions, d’un viatalisme delicat  i d’expressió (aparentment) senzilla. Si vertaderament hi ha una escriptura femenina deu ser aquesta.  (n’hi ha més)     
     

   També en aquesta via, l’antologia mostra com és d’intensa la relació entre poesia i cançó. Es tracta d’una relació consanguínia, que es pot veure tant per la quantitat de producció de cantautors, com per la quantitat de poemes musicats que conté l’antologia. Hi ha autors de composicions tan antològiques com ara “Què volen aquesta gent?”, Lluís Serrahima, o “Em dius que el nostre amor”, Joan Vergés.  Només per aquestes peces tenen guanyat un lloc en l’altar literari.
     Si es tracta d’una antologia de poemes, d’alguns autors caldria destacar-ne més: Miquel Martí i Pol, Joan Margarit… D’altres menys: Josep Sebastià Pons. Sobretot perquè si apliquem expeditivament el propòsit de no fer una antologia amb peces de valor “museístic”, tant l’un com l’altre, Marti i Pol i Margarit, tenen exemplars no sols valuosos sinó més d’un chef d’ouvre.