A tall d'invocació

Un nova antologia de poesia, elaborada per Pere Ballart i Jordi Julià: Paraula encesa, ha estat publicada per Viena edicions. Es tracta d’un repàs al cent últims anys de creació poètica catalana. Els poetes hi antologats van des de Joan Maragall fins a Albert Roig. La referència que posa els límits finals és la dels autors nascuts fins el 1959 –any de la mort de Carles Riba.
   L’antologia és tota una proposta heterodoxa. Ho és perquè combina uns paràmetres de selecció que contrasten amb la de la resta d’antologies  realitzades històricament. En primer lloc, es tracta d’un aplec que inclou  peces d’autors consagrats (Maragall, Carner, Guerau de Liost, Palau i Fabre, Ferrater o Vinyoli) amb la d’autors que podrien considerar-se de segona (o tercera fila) i alguns ben desconeguts (Simona Gay, Joan Vergés, Roser Matheu…). (n’hi ha més)    

Els autors estan representats, però, amb un nombre de poemes que varia segons el pes de la seua l’obra. Un criteri que fa de contrapés a l’anterior. En segon lloc, s’inclouen com a poetes, els cantautors: Lluís Llach, Raimon, Serrat, Ovidi Montllor, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Juame Sisa, Pau Riba o Joan Isaac. Trobar “Jo vinc d’un silenci” de Raimon o “Homenatge a Teresa” d’Ovidi Montllor al costat de peces de Carles Riba o Foix és un acte defensable, ben just literàriament, però no deixa de resultar insòlit, per les poques vegades que ho hem vist.    
   En tercer lloc, els autors fan una tria de textos per se, ço és per damunt de la representació de l’obra d’un autor, d’un corrent estètic o de l’aire d’una època. El resultat és una proposta particular de selecció poètica. A un lector amb poc coneixement de la matèria pot fer-li descobrir alguns textos i/o alguns autors; val a dir que per als altres també, perquè els antòlegs hi inclouen figures poc o gens conegudes, però sobretot, pot refermar-los el gust propi, pot  recordar-los textos oblidats, o (re)valoritzar algunes peces que potser tindrien en un rebost, a la prestatgeria de les obres amb escàs valor literari.
   Cada autor va precedit amb un petit –minúscul– text de presentació. Però alguns són antològics. Així, d’Agustí Esclasans, els autors diuen que “és un poeta torrencial que ha fiat a la creació a través de ritmes” i de Salvat-Papasseit que “la manca de perfecció formal de les seves composicions és irrellevant al costat de la justesa de tot dels seus versos i d’una poderosa sinceritat moral forjada per la vivència”.  
   Paraula encesa és, per tot el que duem dit, una obra ben estimable i hauria de produir el corresponent debat de recepció. Fora dels camins fressats i dels extrems –panegíric o comentari devastador– de la nostra crítica, hauria de propiciar una revisió de la producció poètica catalana. La seua  visió atrevida, documentada, lluminosa, sensible i oberta del fet poètic hauria de ser tot un estímul.