A tall d'invocació

La segona part D’altres colors, “Llibres i lectura”,  d’Orhan Pamuk té com tema la literatura. El novel·lista turc ens  presenta els seus autors predilectes, l’impacte  de determinades obres i el moment de la seua lectura.   Aquest punt –el moment en què ha realitzat determinades lectures– és  fonamental. De vegades, rellegim llibres perquè volem recordar l’època en què vàrem llegir-los la primera vegada, no tant per un exercici de nostàlgia com per una operació d’autoanàlisi intel·lectual. En tot cas, el valor i l’estima dels llibres no són categories estàtiques ni uniformes, canvien amb el pas del temps i, en bona mesura, depenen de circumstàncies personals. (n’hi ha més)

  Allò cert és que les lectures fan l’escriptor: “El desenvolupament de l’escriptor –diu Pamuk— depèn en gran mesura d’haver llegit bons llibres”. En efecte, el repàs de l’autobiografia intel·lectual d’un escriptor és sempre l’anàlisi d’aquelles obres que han despertat la necessitat d’escriure. En el cas del turc, el llistat d’autors passa per Dostoievski, Nabocov, Bernhard, Camus… A partir dels autors estimats per Pamuk, un pot fer un esbós de la mena d’escriptor que és i, potser també, del disseny de la seua prosa. Una prosa transparent, directa, incisiva, compromesa amb la revelació de les veritats bàsiques que sempre són controvertides, complexes, i envers el que tot escriptor busca avançar més que no assolir cap resultat conclusiu.

   Dels textos de Pamuk sobre els seus escriptors de capçalera se’n desprén un seguit d’observacions interessants, petites engrunes interpretatives, formes de metabolitzar la lectura de personatges i d’accions. Des del plaer de lector (”llegir és crear la pròpia adaptació cinematogràfica d’un text”), Pamuk realitza una viatge a través de la geografia literària que l’ha influenciat: de Dostoievski apunta els plaers de la degradació; de Nabokov, el fons de crueltat que acompanya la bellesa; de Camus, la tradició filosòfica on s’inscriu, fent que la proximitat humana se sobrepose als esquemes ideològics sense que per això es renuncie a la veritat. De l’austríac Bernhard, en destaca el tònic que esdevé llegir-lo com a pal·liatiu de la infelicitat.

    Si bé hi apareixen algunes obres orientals —Les mil i una nit i Salman Rusdhie– en el fons, la veta més pregona de la seua formació literària remet a la gran tradició europea. I bo, no deixa de ser interessant com la seua percepció no és eurocèntrica, ans esdevé la d’un observador que sempre mira el món des de la finestra del Bòsfor, ço és amb un peu en Orient i una altre en Occident. La lectura de Camus és ben significativa: li retrau la seua incapacitat per mostrar el racisme en L’estrany. Però ja sabem allò que deia l’autor nascut a Orà: “estime la veritat, però més m’estime ma mare” (ho cite de memòria). Davant de la convulsió que va suposar la independència algeriana, Camús no podia abandonar els amics assassinats per l’OAS. Ni potser tampoc la idea que Alger era una part de la civilització francòfona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!