Veig, a través de filmin, en versió original, Pa negre, d’Agustí Villaronga. Evidentment, una gran pel·lícula. Una obra que sí, és sobre la guerra civil i sobre la postguerra, però també alguna cosa més: el món dels xiquets, el pas de la infantesa a l’adolescència. Val a dir que el film ofereix una imatge de la infantesa molt, però molt, allunyada de la innocència.
La del film, és una època difícil i restaria fàcil fer la corresponent denuncia, però la pel·lícula és quelcom més: és l’expressió d’un món de passions incontrolables, de venjances, d’heroïcitats, de misèries, de mesquineses… (n’hi ha més)
M’han agradat els recursos fílmics: l’escena del carro de l’inici, l’escena en què la mare del protagonista (Nora Navas) és amb l’alcalde (Sergi López) i el xiquet els veu a través d’un vidre quasi opac; o quan mitjançant el baf, l’Andreu, el protagonista, fa borrosa la imatge de sa mare. És una història sobre la mirada, sobre allò que es veu i allò que se sap, sobre la resistència a saber i la voluntat de saber. Sobre la negació d’evidències, les suposicions… I és, sobretot, una pel·lícula de vísceres (dictadura dels cossos?) on la puixança de la natura –una natura exuberant– sembla regir-ho tot.
La pel·lícula commou. És catàrtica, com les tragèdies gregues. I potser ens insinua que per descobrir la veritat cal tenir una ment no atapeïda de grans paraules, ni de frases fetes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!