A tall d'invocació

Se li atribuïa a Franco, la frase. Segons sembla havia dit a un ministre: “vosté faça com jo, no es fique en política”. Aquesta recomanació em va arribar durant tota la meua infantesa i adolescència sota diverses formes, moments i persones. En l’escola, en la família, en els cercles d’amistats jovençanes. “La política –em deia una amiga tòpicament– és per als que viuen d’ella”.  Tinc al cap el rastre de tantes i tantes vegades que l’he sentida (amb les variacions de veus incloses!) que no podria reconstruir l’ecosistema dels contextos. Vull dir que es repetia amb molta constància i amb motius i pretextos diversos. 
    Durant els anys seixanta va aparèixer un llibre de Fernández de la Mora que es deia El crepúsculo de las ideologías (1965). La tesi era molt simple: no cal la política, calen tecnòcrates que facen el que hagen de fer des d’un punt de vista tècnic i prou. La resta sobra. (n’hi ha més)

Ara, aquest discurs el mantenen gent com Francis Fukuyama i ací, en l’entorn més immediat, els ho sent dir a molts militants del PP. També la denigren, la política i els polítics. Qui defensa això és perquè ha interioritzat com a únic possible l’estatus quo existent. També hi ha gent que li interessa escampar aquesta idea perquè ningú no gose plantejar altres possibilitats. I perquè així es quedaran ells sols exercint-la. 
         La política quan no és debat de camins possibles, qüestionament d’allò que es dóna per habitual i natural (i intocable), quan no és lluita per una major justícia, per una major participació ciutadana, per una millora de qualitat de vida … és simplement gestió aprofitada per obtenir privilegis particulars o fer intrigues maquiavèl·liques. I en això volen convertir-la els afavorits pel sistema.