A tall d'invocació

Tenia classe ahir, tot just a l’hora que començava la manifestació a Alacant, però sé que va se molt nombrosa, com la del dissabte. El verb manifestar-se comença a conjugar-se de manera familiar i sembla designar una pràctica com més va més quotidiana. A la fi, serà com anar a mercadona.
     Em recorda l’època de la transició quan era una pràctica freqüent, arriscada, heroica.
     En la manifestació d’ahir i la del dissabte, la queixa contra les retallades va estar acompanyada de la denúncia de la corrupció. Contra un govern que ha balafiat el recursos públics, que a robat a mansalva. I ara no hi ha diners per als hospitals, per a les escoles, per a les universitats. (n’hi ha més) 

Ahir, aquesta queixa es mesclava amb la de la sentència de Camps. Una sentència que, contra el que ha dit el PP, no és d’innocència, sinó de “no culpable”. Ço és el jurat creu que no hi ha proves tangibles (factures…)  que acrediten la culpabilitat. Una culpabilitat, altrament, prou evident. Només sentir el que va aparèixer a les sessions del judici, les converses enregistrades, hi ha per a avergonyir-se i desaparèixer del mapa.
   Però no. Camps i els seus segueixen endavant, i sense vergonya, ni culpa. Ah! i “Com es restitueix l’honorabilitat? –diuen ara victimitzant-se”. És impossible tornar l’honorabilitat a qui mai no l’ha tinguda. Camps és un esperpent. Una imatge que podria sorgir d’un pel·lícula expressionista. Un malson. Ho és perquè personifica la mediocritat, l’avidesa, la hipocresia, la vilesa. En un altre moment d’aquest bloc he parlat de la mescla de beats i gàngsters… Són potser els nous productes del mercat que ha posat en circulació la dreta espanyola.