A tall d'invocació

Comence una xarrada sobre la recepció de l’art amb una frase de Joan Fuster:   “Contemplant un quadre, una escultura, un edifici, sentint músiques, repassant llibres, mai no sé fins a quin punt la meua reacció procedeix d’una simpatia intel·lectual, d’una anècdota específica, d’una inèrcia assumida per gent de la meua edat, o simplement per la sorpresa”. Xe quin gust citar Fuster! Feia temps que no ho feia. La recepció artística és la forma de gaudir davant de l’obra, seguint la pròpia sensorialitat i la capacitat de percepció. No hi ha altre camí que aquest.  La interactuació a què es refereix Fuster és inevitable, perquè som éssers vius, no som màquines.  (N’hi ha més)

Fuster en molts textos sobre pintors coetanis realitza una incursió entre vivencial i reflexiva que l’acosta a la poesia. I que trobe que, de fet, són la continuïtat de la seua obra poètica. 
        Cite també a l’escriptor John Berger –la musa de la Coixet– que anomena experiència quan la realitat (en aquest cas la pictòrica) s’aprehèn de manera directa, sense cap mètode establert a priori que servesca per a descodificar-la. Davant d’un quadre no podem fer altra cosa que activar la nostra actitud receptiva, convocar l’experiència. Que és molt diferent a rebre informació que ens puga explicar orígens, característiques i realitzar conjectures estètiques. Encara que tot açò ens pot servir.

   El concepte de Berger, que ell no precisa de manera minuciosa, s’emparenta amb les teories de W. Benjamin i la seua tesi sobre la pèrdua de l’aura (que ha produït la facilitat de reproducció tècnica) i es relaciona amb la idea d’il·luminació interior: no sols mirem l’obra d’art, sinó que aquesta també ens mira. Interessant! no?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!