A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
31 de gener de 2012
Sense categoria
0 comentaris
Michel Onfray, “El sueño de Eichmann”
Adolf Eichmann va ser un tinent coronel de les SS que va dur a terme el que Hitler va anomenar “la solució final”. Aquest oficial nazi va fugir a l’Argentina, ajudat per l’església catòlica (ell, en agraïment, es faria catòlic el 1947). Uns quants anys després fou detingut pel Mossad, traslladat a Israel, jutjat i condemnat a mort.
L’escriptora Hannah Arendt va fer la crònica del judici i una aproximació al personatge en un llibre de culte, Eichamann en Jerusalén (1964). El fet inquietant és que Eichamann no era un home que sofria cap pertorbació, ni tenia un perfil psicòtic. Era, això sí, en la descripció d’Arendt, un ésser mediocre, capaç de vendre l’ànima al dimoni per avançar en l’escalafó i amb una manca d’empatia total per l’altre. Segons l’autora, Eichamann feia servir un llenguatge burocràtic i només responia a l’acusació dient: “Vam fer el que havíem de fer: obeir”. Tot plegat és el que l’escriptora jueva va anomenar la banalitat del mal. Ço és una mescla de mentalitat burocràtica, manca d’empatia amb l’altre, escassa determinació i maduresa personal. Caldria afegir-hi, també, la deshumanització —la demonització— de les víctimes, producte de la propaganda.
Un fet que va eixir al judici és que l’oficial nazi llegia Kant i Nietzsche. Encara que per a Arendt, sense entendre’ls bé. (n’hi ha més)
Un fet que va eixir al judici és que l’oficial nazi llegia Kant i Nietzsche. Encara que per a Arendt, sense entendre’ls bé. (n’hi ha més)
El pensador francés Michel Onfray ha représ el tema en l’assaig, “Un kantiano entre los nazis” i en una peça de teatre, El sueño d’Eichmann, que transcorre unes hores abans de l’execució. Totes dues publicades en un volum el 2009 en l’editorial Gedisa. Les peces d’Onfray difereixen de la tesi d’Arendt, en tant que repassat el pensament de Kant, la llei i l’obediència (cal no desobeir), la legalitat i la moral, certament hi veu compatible una mentalitat de genocidi amb la filosofia de l’alemany. El tema, de nou, esdevé un interrogant ple d’inquietud: com és possible que persones normals, fins i tot lectores de Kant, puguen fer aquesta mena d’atrocitats? Algun forat important tenim en la nostra societat i en la nostra cultura.
Una qüestió que ens hauria de portar a valorar és el paper de la cultura humanística, ara tan en descrèdit. Com assolir maduresa individual? Com cultivar l’empatia amb l’altre? Ben difícil ho veig si no recorrem a la literatura, a les novel·les, el teatre, la poesia, l’assaig… Però el tema és clar no s’acaba ací. Es pot dir ben bé que hi comença…
Una qüestió que ens hauria de portar a valorar és el paper de la cultura humanística, ara tan en descrèdit. Com assolir maduresa individual? Com cultivar l’empatia amb l’altre? Ben difícil ho veig si no recorrem a la literatura, a les novel·les, el teatre, la poesia, l’assaig… Però el tema és clar no s’acaba ací. Es pot dir ben bé que hi comença…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!