A tall d'invocació

Hi ha una exposició, a la Pedrera, dels quadres que Mercè Rodoreda va pintar. Pel que he vist, els quadres de l’escriptora, fets entre els anys quaranta i cinquanta, a despit que alguns tenen un aire de filiació mironiana, com aquest, i d’altres recorden l’univers de Klee o de Chirico, es corresponen al món de l’escriptora de Sant Gervasi. En bona part, hi ha una mirada tèrbola i dura que s’acosta a l’expressionisme. La sensorialitat de colors i formes ens dóna la profunditat anímica que trobem en l’escriptura rodorediana. I ens parla de pertorbacions, davallades, flashos insòlits… a to amb l’Europa tràgica d’aquells anys i amb les peripècies convulses que hi va viure l’autora.

    Aquesta realitat la trobem en la seua obra literària: en molts contes i en bona part de les seues novel·les. Sobretot, en les novel·les que fan servir un llenguatge simbòlic i segueixen una codificació no realista: Quanta, quanta guerra, La mort i la primavera, Viatges i flors. (n’hi ha més)    

Comparar La plaça del Diamantamb un quadre de Dubuffet (com fa determinada estudiosa) em sembla parlar de dues coses que no tenen res a veure. Hi pot haver complicitat en el missatge, posem per cas, però no en la forma. I en art, el com és el què. El llenguatge del pintor francés és a través de la matèria (“l’home ha de parlar, però també l’eina, i la matèria”). La pintura de Dubuffet és experimentació, és impuls, força i forma primàries… El pintor l’anomenava “art brut”, en oposició a les “arts culturals”, i volia acostar-se a l’expressió del món dels xiquets, els dements, els primitius… La Rodoreda de La plaça del Diamant és d’una codificació expressiva ordenada, sensible, que segueix la convencionalitat realista: les pautes de l’espai i del temps, l’aprofundiment psicòlogic…  El món de la pinura s’ha despegat de la figuració a partir de l’impressionisme i el de la literatura ha tingut més dificultats de fer-ho.
    La tradició d’escriptors pintors és força important en la cultura catalana. En l’actualitat hi ha Ràfols-Casamada, hi ha Comadira, però si repassem el segle XX hi ha molts autors: Dalí, Tàpies, Palau i Fabre… Cadascú des del seu cantó, amb la seua mirada peculiar, des de l’assaig, des de la poesia, des de la ficció…Per a quan un llibre sobre pintura i literatura?
    

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!