Sam Abrams ha preparat una (nova) antologia de poesia de Joan Margarit amb el títol Marbre d’aire (Editorial Andorra). Nova perquè Sam Abrams n’és l’artífex de dues Trist qui per amor no ha perdut una casa (2001) i de Barcelona amor final (2007). La primera és una obra de divulgació i la segona pretenia exposar la relació del poeta amb la capital de Catalunya.
Marbre d’aire presenta una tria de poemes que tenen a veure amb les arts plàstiques, la música, les arts visuals i l’arquitectura; també de poemes relacionats amb la filosofia i amb la metaliteratura. Vertaderament un conjunt insòlit –ço és poc habitual– en les nostres lletres. (n’hi ha més)
Vet ací el poema d’on l’antologador n’ha extret el títol: “marbre d’aire”, una expressiva sinestèsia. El poema és una variació del famós “Torç arcaic d’Apol·lo” de R. M. Rilke, un autor que Margarit té com a poeta de capçalera:
Torç d’Apol·lo arcaic
Captivats per la pedra, tots admiren
–Imaginant-lo radiant, complet—
el dur rostre del déu, amb un somriure
que saben esculpit en el no-res.
Cadascú veu el seu miratge estricte,
una mirada freda, el front serè.
Tots admiren uns braços, les mans grises,
sense armes, o amb l’espasa alçada al cel.
Tota aquesta bellesa és marbre d’aire,
l’estàtua que mai no existirà
més que com cadascú l’ha imaginat.
Un poema és també un fragment exacte
que busca en la força ser acabat pels altres.
Un poema és un torç d’Apol·lo arcaic.