A tall d'invocació

En el capítol de poesia he llegit dos poemaris de Francesc Prat, Fingiments (2008) i Escarabeu (2011). El poeta empordanés sembla inspirat en la poesia japonesa clàssica, en una figura com Basho. La seua escriptura combina prosa, algun retall paisatgístic i alguna anècdota, amb el contrapunt poètic representat pel haiku. Els resultats són uns itineraris suggeridors, d’un laconisme expressiu que tanmateix deixen els rastres d’una bellesa indescriptible. Val a dir que el pensament, amb una absència de gravetat, assoleix un punt que fascina.
   L’autor en aïllar moments, records, imatges els emmarca en una mena de solemnitat senzilla. És una poesia amb esperit de pau i de reconciliació amb la vida; i suposa, sovint, un feliç retrobament amb les coses del món, començant per prendre consciència de cada moment i de cada lloc. Ell ho anomena “celebrar l’existir”. 

     Al pròleg de Fingiments, l’autor diu [que] “la part misteriosa, màgica, al·lògica que alimenta el nostre sentit poètic es va aprofundint amb l’edat: alguns llocs, experiències, colors se’ns omplen de significats personals, fortament evocatius”.

(n’hi ha fragments de Fingiments)  

Una blau acollidor, d’ulls lluminosos, cau dels rituals de la primavera. Aquesta pluja amoroseix la terra, l’esponja amb suavitat de paradís. Així l’Empordà es divinitza i es fa somni. Galledes i més galledes de dolor baixen pels rius; i els àngels, brillants sobre el joncs, el transformen i l’amaguen sota les roques.

   La dolcesa de la pluja d’ulls blaus vessa les pintures del retaule de Púbol, de l’absis de Pedrinyà; la seva bellesa ho inunda tot fins al límit i amb l’anell de l’horitzó abraça els neguits fondos, arrelats en el cor de la terra. Aleshores tot participa d’aquest temps i l’esplendor d’aquests ulls porta l’existir a la felicitat.

————————————–
aquell noi solitari que vaig ser,
ardenentment s’abraça a la llum, al bosc.

I encara

si el vent daurat em gronxa
com a l’herba d’estiu

m’il·lusiono.