A tall d'invocació

La divulgació de la pintura de Joan Ponç és un deute pendent. Llig un article de Lluís Bonada: “Joan Ponç comença a sortir del purgatori” a la revista El Temps. Bonada hi comenta la creació de l’associació Joan Ponç  per ajudar a divulgar l’obra pictòrica i també de l’escrita. Sobre aquesta darrera, l’associació editarà un dietaria inèdit de l’artista i altres escrits personals. Joan Ponç (1927-1984) és un pintor lligat al grup Dau al Set, juntament amb Tàpies, Cuixart i Brossa. Des dels inicis, segons recorda Joan Perucho, tenia una “estranya i embogida força” i va seguir el seu camí al llarg dels anys que el dugué a un cert reconeixement.
   Literàriament va ser centre d’atenció de diversos escriptors entre ells J.V. Foix, i també Luis Goytisolo, Fernado Arrabal o Lluís Racionero. I això a despit de la singularitat de la seua pintura i de la seua intensitat dramàtica. “Segueixo un camí que només podré recórrer solitàriament, que mai no serà moda”, és una afirmació del pintor que recull Ester Boix. (n’hi ha més)

 La seua autobiografia és un encadenament de fets màgics i d’escenes doloroses que semblen fàcilment vinculables a la seua pintura. Certament, capítols com ara el seu període d’intern en un centre psiquiàtric varen propiciar la imatge de pintor maleït. Ell comentava: “sóc un pintor maleït, que ha superat la seva maledicció. Un boig que ha visualitzat i guarit la seva follia”. De la pintura de Ponç, J.V. Foix ha dit que és d’una gran truculència, “com si tot passés a les tenebrositats d’un oleoducte” (97 Notes sobre ficcions poncianes). Certament, no és una pintura gens decorativa, ans és inquietant, amb “personatges  de naixença sense ombra —com ha escrit de nou Foix— en un paisatge postterrestre”. Els seus quadres estan poblats de personatges que semblen figures sinistres de pell escamosa perquè l’animalogia dels quadres de Ponç no ens recorda tant l’herència mamífera com la dels rèptils.

            Com que participa d’un univers nocturn, la pintura de Ponç té un vessant infernal i, per aquest costat, s’emparenta amb el món de Goya o de Blake. En poesia, fa pensar en Una temporada a l’infern de Rimbaud. Del poeta francés recorda la inspiració entre el somni i la fantasia on sembla habitar l’esperit del mal, tot envoltat amb l’aire misteriós del malson.
      Hi ha un text de Joan Fuster que va acompanyar els dibuixos de Ponç “Exploració de l’ombra” i després es publicà a Sagitari. El text no parla ben bé de la seua pintura. Vull dir que no parla de plàstica —de la vessant plàstica. El seu text és l’efecte de la visió dels seus dibuixos i que vaig comentar en Els colors i les paraules.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!