A tall d'invocació

  S’ha parlat molt d'”El crit” de Munch, i no gens–comparativament– de “la Montserrat” de Juli González. La primera “Montserrat” que va fer l’escultor català va ser per al Pavelló de la República de París, on Picasso exposà “el Gernika”, el 1937. No és la de la foto, que és del 1942. La primera “Montserrat” era una figura de dona d’un metre seixanta, que en una mà du un xiquet i en l’altra una falç. El seu simbolisme no pot ser més evident. Amb tot, és una imatge que sacseja, perquè és l’expressió d’una dona forta, però abatuda pel dolor. El material amb què treballa: el ferro, la ferralla… fan que el rostre expresse duresa i tendresa alhora. La “Montserrat” és una representació del poble català, com li agradava a l’escultor, a través d’integrants de les classes subalternes, podien ser dones, xiquets, llauradors…[hui, dia primer de maig, és una bona ocasió per rememorar-ho]. La figura de la “Montserrat”, a través de les sèries que conec, és una mescla enfollida de sofriment i d’irritació. Una de les poques mostres artístiques que expressant una exageració, una contorsió superlativa, com el quadre de Much, reïx estèticament. (n’hi ha més)

  Amb això vull dir que expressa una emoció estètica i no és cap pamflet, ni un crit delirant… És una contorsió forassenyada,sí, però esdevé una mena d’epopeia del dolor. I tot expressant-lo, ens connecta amb els patiments humans més pregons i ens commou. 
   Juli González, un home que, a través de l’IVAM, esdevé Julio González –un independentista, segons deia Palau i Fabre– va ser un dels grans escultors del segle passat juntament amb Brancusi, Picasso i Henry Moore. Amb Picasso va col·laborar en el monument a Guillaume Apollinaire, el 1928. Sembla que, en bona mesura, la força escultural de Picasso va nàixer i créixer de la mà de Juli González.      

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!