A tall d'invocació

  En l’article “Sobre el món i les nacions, 1” a la revista El Temps (8 de gener 2003) Joan Francesc Mira fa una anàlisi del moment actual que el trobe molt encertat. Es tracta d’un article on les paraules són –ni sobren ni falten– les justes. Per a l’assagista “vivim en un món sense models o projectes col·lectius assumits per grans sectors de la humanitat”. I açò ocorre perquè vivim “un confusió quotidiana de milions i milions de missatges, de milers de notícies-impacte, de conceptes generals associats a cada fet puntual, de models dispersos i sovint contradictoris”. 
    Fet i fet diu el pensador que tot açò ocorre perquè els conceptes clàssics que servien per interpretar la realitat (democràcia activa, socialisme, liberalisme, humanisme, soberania, racionalitat política, estat-nació…) han perdut “validesa referencial”.  (n’hi ha més)

   Després l’autor passa a definir com els tres grans projectes del segle XIX i XX: capitalisme amb benestar social, socialisme i nacionalisme clàssic viuen en un moment de desaparició o reformulació. I pel que fa a l’organització nacional –diu– ni les “regions” o la Unió Europea ha assolit un valor referencial equivalent. 
     Aquesta analítica encertada crec que fa més descripció de la superfície que no de la profunditat, però quin dubte hi ha que sembla impecablement rigorosa i (dissortadament) ajustada a realitat. A més a mes, com veure les profunditats? Certament, el món Occidental està en crisi. I desglossar aquest fet ens duria a descriure les multicrisis que ens voregen (globalització, idea de progrés, desenvolupament, individu solidari…).

No es tracta de fer literatura profètica ni apocalíptica. Però la crisi més greu és, potser, la de la incapacitat de pensar, per l’amplitud i la complexitat, els nostres problemes. Els ciutadans semblem estar substituïts per experts. La societat pareix regida per aquesta mena de maquinària opaca, amb què contínuament topem, que subjuga qualsevol aspecte de la vida a l’economia. Amb una estranya dictadura del capital financer, perversament deslligat de l’economia productiva, com si foren els nous pobladors de l’Olimp. Però potser el pitjor és que de la mateix manera que hi ha una desregualarització dels mercats i de les regles financeres, i en la societat, també hi ha un desordre en l’individu. En les diverses instàncies de l’individu que el fa inestable. Freud potser diria que vivim múltiples transtorns, un, en els ciutadans més joves sobretot, desvincula el “jo” i l'”ell” del “super jo”: les pulsions de les figures i les regles d’autoritat. No és ben bé un reflex social i econòmic?