A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
La dreta americana
Público va distribuir fa unes setmanes el llibre de la sociòloga americana: Susan George, El pensamiento secuestrado. Cómo la derecha laica y religiosa se han apoderado de Estados Unidos.
Per a mi, llegir llibres de pensadors que analitzen el moment present té un punt depressiu:em fa sentir una impotència molt gran. Aquest blog n’és testimoni: Edgard Morin (On va el món? Cap a l’abisme?), Gianni Vattimo (Ecce comu), Amin Maalouf (Un món desajustat). No és gens il·lusionant perquè no s’entreveuen eixides alternatives al capitalisme assolador que vivim en els nostres dies. Xavier Díez en el seu blog escrivia: “sempre és una experiència depriment llegir la Susan George, com també la Naomi Klein o tants d’altres cronistes de la globalització. No pas pel text en sí mateix, impecable, documentat i de gran solidesa argumental, sinó perquè posa en evidència com l’estructura de fusta de l’edifici pateix una invasió de tèrmits que si no reaccionem amb virulència, farà que ens caigui el sostre a terra.”
Fet i fet, tenim en el llibre una anatomia del món reaccionari dels nostres dies i una explicació de les bases ideològiques dels neocons, amb Reagan i Thacther al davant. (n’hi ha més)
El llibre de Susan George –força repetitiu– té com a idea central que la “dreta reaccionària” ha aconseguit a força de diners una hegemonia orgànica. El terme és de Gramsci i resulta ser apte per a la descripció d’allò que ocorre. Segons George s’han fet amb el poder dels mitjans de comunicació, però sobretot han escampat una extensa xarxa de fundacions, institucions, centres d’estudis …que funcionen com a laboratori d’idees. I quin és el decàleg d’aquesta gent? Pràcticament el que tenia la Thatcher: fe il·limitada en la llibertat de mercat, en les economies monetaristes, despeses de defensa elevades, privatització dels serveis públics, retalls fiscals per als trams d’ingressos superiors, frens als sindicats, oposició general a l’estat de benestar, simpatia cap al sector de les grans empreses…
El gran capital ha apostat pel pensament reaccionari: per generar-lo i per difondre’l. I vet ací el resultat. Si hem parlat de l’evangeli, cal fer també una ullada als profetes. Si Adam Smith, en La riquesa de les nacions, al·ludia a l’egoisme de la gent com a motor de l’economia, Hayet (un economista a qui Thatchet seguia a ulls clucs) anava una passa més i defensava que l’interés personal individual és millor que la planificació econòmica. Des de la seua mentalitat, els drets humans esdevenen, pel cap baix, una aberració. Així les coses.
Però caldria, a més de fer una analítica, que hi hagués alguna reflexió/proposta il·lusionant. Un pouco de ilusao com el disc de Vinicius de Moraes. En el món que vivim necessitem paraules contra el desànim. Necessitem intel·lectuals, poetes, polítics que ens impulsen a lluitar, a crear, a sentir. Com deia Lluís Llach: “cal que neixin flors a cada instant”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Trobe molt a faltar Lluís Llach, i això, segons es mire, no és molt bon senyal. Hem acomplert la primera dècada del segle i, per poc que escarbem, el panorama social i humà (o hauria de dir humanístic?) i ètic d’aquest món no és gens afalagador. Tanmateix, moltes vegades he pensat, continue pensant-ho, una idea que no és la primera vegada que trobe en les teues paraules: necessitem esperança. No podem viure en el pou del desencís total. Potser per això subscric, amb tu i amb Llach, que “cal que neixin flors a cada instant”.