A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
La beatitud del dissabte
Vesprada beatífica de dissabte. Entre l’olor salvatge a herba i el perfum de pluja, camine per senders de Gines: Ferratget, Verinosa, Canet… Porte la màquina de fotos (quasi inevitable fer ruralisme postmodern). És una vesprada freda, a estones ventosa, però de tant en tant també ix el sol. L’atmosfera sembla tintada de groc. Hi ha el groc de la floració que s’escampa per tot arreu, combinat amb el verd potent dels arbres i de les plantes.
Camine dues hores, tres hores… Busque el moment especial. El meu moment “zen”. Les cases, els bancals, els caminets tenen ací un punt de sobrietat moruna. Ara que celebrem el quatre-cents aniversari de l’expulsió dels moriscos: quantes petjades hi segueixen visibles! La seua forma de treballar la terra, de conduir l’aigua, de construir cases… (n’hi ha més)
Exuberància d’activitat interna. Curiositats de somiador i de desocupat. Excés de fantasia. També caminar du l’efecte d’aquest narcòtic: fantasiejar.
Al lluny, amb boira, la mar és una immensitat cega.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Caminar mentre somniem o somniar mentre fem camí de vegades esdevé indispensable.
El que menys m’agrada dels comentaris és que m’obliguen a posar-los títol.