A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

14 de desembre de 2008
Sense categoria
16 comentaris

Joan Margarit fa un “Comentari de text” d’un poema d’Estellés

En el darrer llibre de poesia, Misteriosament feliç, Joan Margarit fa un “Comentari de text” –així es diu la peça– a un poema d’Estéllés. Es tracta del poema “El amants” del Llibre de meravelles. Un comentari de text certament interessant. [El trobareu en desplegar tot el post] Margarit s’encara amb un dels poemes insígnia del de Burjassot, perquè “els amants” no és un poema qualsevol, ans és un dels més coneguts, antologats i comentats.  Ha estat molt citat i recitat (Ovidi). Un factor que explica, si més no, una part, de l’èxit és l’erotomania atribuïda als valencians. Entre els tòpics sobre el sud hi ha l’erotisme i la sensualitat. 
    I què ens diu Margarit? Ah! que no s’ho creu això de l’Estellés. Que això de les pulsions eròtiques és més una cosa mental que real. Que res!… que ens passem la vida recordant,o lamentant, el que hem fet.  Per això tenim la llengua. Que són coses conegudes això de parlar del sexe. I a la fi: la soledat pot explicar aqueixa necessitat de fantasiejar, etc. etc.  Déu meu quina desmitificació! I quin descrèdit! En el fons m’agrada. Mai no he pogut veure en Estellés, en parlar de sexe i dir procacitats, altra cosa que una actitud una mica “gamberra”, una forma de buscar divertimento –com ara això de contar acudits verds– i una manera d’expressar rebel·lió social, política i literària. No s’ha de menyprear l’última: la literària. (n’hi ha més)      

           no hi havia a València dos amants com nosaltres           
              
Vicent A. Estellés, Els amants

  I tant que n’hi havia d’amants així a València.
  I a tot arreu del món. Jo també me’n recordo.
  És difícil de dir si és tan meravellós
  de jove rodolar tot el dia per terra
  i després passar els anys enyorant la batalla.
  La vida no és assumpte ni còmode ni càlid.
  És més aviat seca i del tot impersonal:
  una combustió que es pot confondre amb llum.
  No sé si hi ha res més. Si hi és,
  passa per Béquer, Larkin, Petrarca, gent així.
  I –amb això estem d’acord–tampoc serà gran cosa.
  Vicent, com et recordo, egocèntric, pendent
  de malalties, xacres, mesclant procacitats
  amb cites d’Ausiàs March.
  De fet era un intent mental de rebolcar-te.
  Just el que també fan Bécquer, Petrarca i Larkin.
  I tu amb el teu poema, bo si trec l’últim vers.
  Vivim sempre del sexe. Tenim sort
  de desitjar-lo, de fer-lo, també de recordar-lo,
  lamentar haver-lo fet, i lamentar-se en perdre’l.
  El sexe i la paraula. La soledat del món. 

  1. Certament, crec que en poesia es poden dir les coses d´una altra manera. es per això que l´Estellés no és poeta de la meua devoció.  Margarit m´agrada, no especialment en aquest poema, li´n conéc de més bons. Dit siga de passada, jo m´estime molt Vinyoli. I amb aixó ja està dit tot, Enric.  Es clar, en qüestió de preferències…

  2. Prefereixo l’Estellés. Mil voltes l’Estellés, POETA, abans que l’arquitecte pijo- progre-sociata que diu “hi ha que fer” i altres babaritats més grosses quan parla.

  3. Prefereixo l’Estellés. Mil voltes l’Estellés, POETA, abans que l’arquitecte pijo- progre-sociata que diu “hi ha que fer” i altres babaritats més grosses quan parla.

  4. potser, si Estellés estiguera viu, escriuria un poema ben clarivident sobre Margarit, en la línia desmitificadora del que va fer sobre Carles Riba: molt més divertit que aquestes línies d'”autoderrota lírica margaritiana”; reconeixem que Margarit té alguns moments interessants, però en els versos de dalt fa una gestió fallida de “l’ansietat de la influència”; els grans poetes han d’extenuar les moralitats comunitàries, plantejant entra-i-surts i daltabaixos sobre la Totalitat, per a prefigurar horitzons de futur entàlpic: en general, Estellés açò ho feia millor que el pobre i pusil·lànime de Margarit.

    bon dia i salutacions a tothom

  5. Veritablement aquests versos de Margarit em semblen totalment desafortunats però això no té res a veure amb el fet que siga arquitecte ni pijo ni progre ni sociata. Crec que hem d’estar per damunt d’aquestes actituds revanxistes.
    A mi Estellés té poemes que m’agraden i poemes que no. Vinyoli també m’agrada. A Margarit no l’he llegit però, torne a repetir, aquests versos “desmitificadors” em semble totalment desafortunats.

  6. Enric,  això de les preferències, potser, va per èpoques. Ara mateix no et sabria dir quins, per la senzilla raó que llisc més prosa. Ara, els vells amors mai no s´obliden, oi?, com per exemple, el primer Cernuda, Rilke, Machado, Auden, Plath…I en llengua catalana, és clar, ha hagut i hi ha poetes molt estimables. M´agrada Maria Mercé Marçal i Comadira també té bons poemes, perquè en realitat és això: jo parlaria més de poemes que de poetes; poemes que et roben el cor, que se´t graven a la memòria i que sempre recordes. Inclús de versos, versos esplèndids que salven o valen  més que tot un poema. Qué en penses, com a critic? Quins t´agraden? Si no és indiscreció…

  7. No sé si es mateix contestació.

    Quin pocavergonya. Els porcs de la literatura fan tant de mal…
    Margarit, si ets un reprimit, parla per tu, collons!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!