A tall d'invocació

El cap de setmana m’ha permés llegir dos articles de Joan Garí no sols diria que bons, sinó excel·lents.  Un és a El Temps, i parla de dos autors japonesos: Tanizaki i Kawabata i sengles obres eròtiques.  Garí ens informa que “els dos autors japonesos van fornir vesprades de plaer mentre la primavera, tot al voltat, obrava els seus efectes”. A través de paràgrafs sintètics, ens acosta, amb sensualitat i amb agudesa, a l’obra de cada autor. La seua crítica literària és sempre molt bona, plena d’espurnes enginyoses, d’observacions perspicaces, de metàfores punyents …
  L’altre article ha aparegut a Público, el diumenge: “Notas sobre el anticatalanismo”.  Després d’exposar, amb síntesi, com la història de la dreta espanyola ha fet substancial un discurs anticatalanista (també antigaleguista, i antibasquista), hi analitza l’estat actual del partit de Rajoy amb la disjuntiva: continuar en el mateix camí o bé acceptar la realitat pluricultural espanyola, marcada per l’existència de quatre llengües i quatre cultures.  (n’hi ha més)     

Per a Garí, “un PP extremista, anticatalanista furibundo– y antivasquista–, ebrio de virulencia ideológica enturbiaría para muchos años la salud democrática del país”. I la crispació té els seus límits: “Sólo hay que mirar los titulares de El Mundo las arengas de la Cope para comprender que no se puede vivir así indefinidamente”. Molt bé, que ho encerte. Tant de bo que ho encerte. Però més enllà dels propòsits, la prosa de Garí sembla respondre als moviment d’un pensament que si bé fa seu la complexitat de les coses, les redueix a esquemes àgils i lluminosos. En un temps amb tanta banalitat, amb tanta prosa de poc trellat, amb tants de spams, amb tantes desercions… els seus papers no deixen de proporcionar un oxígen energitzant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!