A tall d'invocació

Acaba d’eixir al carrer un llibre ben recomanable: La vida, el temps, el món. Una llarga entrevista amb Joan F. Mira feta per Pere Antoni Pons. Quico Mira no sols és un intel·lectual de primera magnitud sinó un gran conversador. Aquesta observació, que pot semblar òbvia, no ho és gens. He conegut gent obtusa parlant i que escrivia (i pensava) de forma admirable i a l’inrevés: oradors visionaris sense capacitat de plasmar per escrit el seu pensament. En aquest cas tenim una suma potent: un personatge –intel·lectualment parlant– captivador per la trajectòria generacional, per la seua curiositat omnívora, per suma de territoris del saber que cultiva (des de l’antropologia cultural, la història, el pensament, la filologia clàssica,  a banda de fer traduccions destacades i d’escriure novel·les). Deixem clar que la seducció està garantida des del moment que es tracta, també, d’un bon conversador que aboca el conjunt d’experiències (i d’idees) a un receptor atent, Pere A. Pons, capaç de donar-li una forma àgil, clara i viva.
    En el primers capítol, dels sis que té el llibre, Mira parla dels orígens familiars, de la infantesa a l’Horta de València, de la seua escolarització, del pas posterior al monestir d’Iratxe (a Navarra) i d’allí a la Universitat Georgiana de Roma. En el segon, aborda qüestions sobre el retorn a València, la connexió amb valencianistes: des d’Eliseu Climet a Joan Fuster, i de l’ambient de la València dels seixanta. (n’hi ha més)    

 Entre les figures destacades de tot aquell reguitzell de militants, intel·lectuals, polítics, o tot plegat, destaca la d’Aracil. Poques línies però significatives: “tenia una capacitat de raonament especulatiu gran i poderosa” a banda “d’uns coneixements eciclopèdics”. I rebla l’aproximació: “És l’únic autèntic geni que jo he conegut en la vida”. 
    En el pròleg, Pere Antoni Pons pondera de forma adient l’envergadura de l’entrevistat. “Si aquest llibre de converses fos en realitat una biografia –escriu–es podria haver titulat L’home que tenia el món dins del cap. Entre parèntesis, duria un subtítul: (I que, del cap, el va anar abocant sobre la pàgina)“. I afig encara: “Quedaria artificiós i divuitesc. Però seria prou exacte”. Crec que és una ponderació encertada. La cultura –la personalitat– de Mira no és la de l’especialista que només toca una corda, sinó la del saber que rebutja les parcel·lacions unidimensionals i va a l’encontre de la realitat amb tota la seua diversitat i complexitat. (continuarà)     

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!