Aquest divendres, de cel fosc i d’oratge amençant, el dedique a escriure un paper sobre T.P. Per suavitzar-me el dia, em pose música d’Antònia Font, de Pau Alabajos… Primer que res, em trobe amb una quantitat ingent de papers de l’autora. Déu meu! quina quantitat de llibres. En repasse uns quants, no sé… set o vuit, i m’ature en un dels llibres més singulars: Cròniques de comiat. Un conjunt de textos necròfils, dedicats a glossar la mort de gent coneguda o de gent pròxima, des de 1974 a 1999. El primer està dedicat a Amat-Piniella i el darrer a Pere Garcés (fill del poeta Tomàs Garcés). I entre d’altres hi ha Pere Calders, M. Aurèlia Capmany, M. Serrahima, Maria Mercè Marçal… i molt lluitadors, militants comunistes i republicans.
Les proses de la Pàmies, d’una emotivitat elevada, tenen una qualitat extraordinària. L’autora –o l’editor, vés a saber– ha volgut fer, talment un pintor fa un book amb els seus quadres, una col·lecció de discursos de comiat. Una mica estrany! Però he de dir que la lectura, tot i les circumstàncies dels textos, és força interessant. En unes poques línies, l’escriptora ens acosta el personatge en qüestió; de vegades, hi ha un esbós biogràfic, de vegades, una aproximació puntual a un moment, o bé hi ha una evocació a través d’una frase o d’un pensament del protagonista. (n’hi ha més)
Des de la serenitat que dóna la mort, des dels elogis ponderats –en alguns casos des de la discrepància– i/o des d’allò que el record destacà en un moment puntual, els textos de Pàmies ens acosten molt bé els personatges en qüestió. Mai no són panegírics, ni elogis desbocats, sinó descripcions puntuals de vides fetes amb tendresa, amb respecte i amb una atenció delicada. En cadascun, l’autora hi destaca alguna qualitat, alguns tret de la seua personalitat o de la seua obra… Algunes d’aquestes estampes fan de la persona en qüestió un ésser entranyable. És clar que hi ha el fet luctuós que impregna totes les evocacions, i això fa desprendre una sensació de tristesa, de dolor contingut, però també és cert que aquestes situacions distorsionen les emocions, les desboquen. O les bloquegen. Però no és el cas. Cròniques de comiat és un llibre ben especial, d’una autora extraordinària amb una gran vocació de cronista en totes les seues facetes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaig llegint altres apounts de blocaires com ara aquest i que m’ha emocionat moltíssim, i m’ha agradat. Sí va tenir una vocació de cronista extraordinària i sempre va trobar el millor de tothom. Quan camino per el carrer Enric Granados i arribo a la Plaça Letamendi, sempre, sempre, des de fa un munt d’anys, miro el banc dels jardinets i em trobo amb na Teresa i en Gregori, junts, en silenci, mirant-se i agafats de la mà.