A tall d'invocació

Comentem a classe Històries del Paradís de Xavi Sarrià. El jove lletrista i cantant d'”Obrint Pas” en la seua primera obra de ficció. En general, el recull agrada els lectors universitaris i no universitaris. Jo el veig, sobretot, com una peça d’interés sociològic. No podem pensar el món dels nostres dies sense tenir en compte la globalització i la globalització de l’imaginari. Els relats de Sarrià van des de Finlàndia, als USA, passant pels kurds, a Turquia, el Japó, Àfrica, Argentina… Ben bé, es tracta d’una mena de viatge planetari. I més a l’infern que a cap paradís. (n’hi ha més)   

Els relats fan pensar en les tesis que Zygmunt Bauman defensa al seu llibre Globalització: ara més que viatgers, hi ha turistes i vagabunds. Però, sobretot, a parer de Bauman ens movem de lloc constantment i no necessitem eixir de casa per a viatjar. Tots som una mena de viatgers perpetus. Els turistes i el vagabunds són com les dues cares de la mateixa moneda: uns viatges per plaer i d’altres per obligació. Però ni els uns ni els altres tenen llibertat. Els turistes ho fan/fem a través d’agències, i amb viatges curts, buscant col·leccionar sensacions. Els vagabunds són els expulsats d’Àfrica  o de Sud Amèrica, o d’Àsia, que han de recórrer el món buscant millors condicions de vida o simplement sobreviure. D’aquests últims, els contes de Sarrià n’estan plens.
       D’Histories del Paradís caldria destacar la profusió de violència; el predomini de les imatges, de TV o d’ordinador; el present com a únic –absolut– reialme; la simultaneïtat comunicativa. I en qüestió de forma, la brevetat més fulminant que porta l’autor a assajar una mena d’abreujat sintètic en les històries. Amb una llengua lacònica –en la seua pell i os o en branques esquelètiques. Tot açò dóna com a fruit escenaris amb situacions nítides, d’on es desprén un missatge directe, de solidaritat, de queixa davant la injustícia, de dolor compartit…