A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Figures extraordinàries (a propòsit d'”El saber del cor” de Teresa Costa-Gramunt)
Hi ha persones capaces d’assolir empreses extrordinàries. Molts artistes i també aventurers, místics, investigadors… Es tracta de gent capaç de desvetllar dins seu una energia i una determinació impertorbables. Sovint aquesta realitat ha portat una sèrie d’efectes secundaris –danys col·laterals– en la vida afectiva. Siga com siga, juntament amb el caràcter extraordinari de molts personatges ens arriba també el coneixement de capítols que ens glacen el cor. Sembla que no hi ha heroi sense la corresponent part de misèria.
Dic tot açò a propòsit del llibre El saber del cor de Teresa Costa-Gramunt publicat en l’editorial Meteora. Un llibre que recrea capítols de la vida de set personatges fascinadors (o amb punts captivants). Per a l’autora es tracta de personatges que “han fet de la seva vida una obra d’art”. Aquests personatges són Gala (Dalí), Picasso, Agustí Bartra, María Zambrano, William Blake, Alexandra David-Néel i Andrés Petit o Quimbisa. (n’hi ha més)
De cadascun d’aquests personatges, l’autora ens presenta una sèrie de situacions puntuals o bé trets general del seu tarannà. Alguns, a través del relat, esdevenen entranyables, uns altres semblen posseir un magnetisme quasi diví, com ara Picasso; d’altres entren en la quota dels que mostren un costat molt inhumà o cruel.
El punt en comú: són figures fascinadores reunides en una mena d’homenatge. Personalitats abocades a la seua vocació artística (Blake, Picasso, Bartra, Zambrano), o aventureres i amb cobdícia de coneixements (David-Néel, Adrés Petit). La vida afectiva dels set personatges és peculiar: amors absorbents, passions abismals, ingredients enigmàtics… De totes les figures, per a mi, la més atraient és Alexandra David-Néel. Una dona que va explorar el Tibet (hi va poder anar disfressada el 1924) i s’hi dedicà a estudiar la cultura hindú i la tibetana. Molts dels seus llibres, com ara Viaje a Lhasa, tenen un sabor especial on es mescla l’espiritualitat, l’aventura i els desafius culturals més diversos. Per cert, va morir als 101 anys.
Moltes reflexions sobres aquestes figures: la creativitat, exigeix acceptar el desordre afectiu? Pot tenir alguna justificació la crueltat? I la megalomania? És consubstancial, a l’esperit creador, l’egolatria?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
sembla que no hi ha ningú perfecte: si guanyes per un costat, has de perdre per un altre; tot avanç té el seu retrocés; s’acusa d’egòlatres als creadors, però també hi ha egòlatres de la comptabilitat, egòlatres del funcionariat i egòlatres del partidisme; no sé què és pitjor, ja que la natura humana és polimòrfica i omnicomprensiva, els artistes sempre reserven una dosi d’espiritualitat que els permet substraure’s relativament a les tendències d’estupiditizació; potser el que hauriem de promoure és l’autoexamen sincer, sense emprar el criticisme exclusivament per a debel·lar als altres i la complaença només per a ponderar-se a si mateix: ser exhaustius i replicables en cada àmbit del discurs, propi o alié; podriem aportar el cas del pintor expressionista Edvard Munch, autor d'”El Crit”, un dels quadres més cobejats pels lladres de museus, metàfora de l’ansietat contemporània: una xica interessada en ell, va simular un suïcidi davant els seus nassos amb una pistola per a que ell prenguera consciència de la seua estima incondicional, Munch va seguir el seu calvari de tortuoses tenebrositats, es va posar en mans d’un psicoterapeuta i, com a fruit de la lucidesa integrada, ja només estava en condicions de pintar motius florals elementals, com qualsevol aprenent de dibuix
Bones preguntes. En aquests moments estic proparant un post per recordar el naixement de Yokio Mishima… Convindràs amb mi que també podria figuar ben bé en aquesta galeria d’enigmes.