Acaba de publicar-se en català el darrer recull de contes de l’israelià Etgar Keret. El títol, De sobte truquen a la porta, és tot un avanç de la prosa de l’escriptor que acostuma a ser trepidant. I amb una propensió cap el relat breu, espasmòdic fins i tot. Els relats sovint deriven cap a l’absurd, el despropòsit o la crueltat refinada.
En la portada hi ha la frase de Quim Monzó: “absolutament recomanable”. És un consell que casa perfectament. Els mons de tots dos contistes tenen punts en comú: la proximitat amb l’absurd, la tirada a reflectir certes situacions truculentes i també a l’ús d’un llenguatge tan esbandit de literatura que sembla anorèxic. Sovint, l’escriptura rigorosa i precisa dels contes pareix la d’un informe policial. (n’hi ha més)
Per a molts crítics cal veure humor en els textos de Keret, però jo no acabe de veure’l; en canvi, percep en els personatges i les situacions de l’escriptor jueu una forma cruel de fer-li cosconelles [pessigolles] a l’existència. Com descordant les realitats fins a fer-les vertaderament casos deformats vistos des d’una perspectiva morbosa; o esporuguida; o irascible. O totes coses a l’hora.
La prosa de Keret fa la sensació de ser nova, novíssima. No recorda cap altre escriptor, ni escriptura. La seua imatgeria és actual; els personatges es comuniquen amb mòbils, xategen i la violència és a tocar (com ocorre al seu país). Si fa algun símil, empra electrodomèstics i aparats de nova tecnologia com ara l’airbag. En fi, té un posat molt modern i diferent, molt urbà, postmodern (estèticament). És cert que la procedència geogràfica és un punt d’interés. Com a mínim, no tenim un autor europeu, ni nord-americà que recorre a camins fressats. Però jo no he pogut acabar el recull. Sí que ho vaig fer del primer, traduït al castellà com La chica sobre la nevera; en canvi, el segon Pizzería Kamikaze y otros relatos tampoc em va agradar. Potser estic saturat d’exercicis cubistes. I, sobretot, busque textos que més que desgavellar la realitat, la gavellen.