A tall d'invocació

 Una combinació de fotografia i poesia, d’imatge i paraula, forma cada volum  de la col·lecció: “La imatge que parla”, d’Arola editors. El número 23, Estellesiana, conté poesies de Gaspar Jaén i Urban i fotografies de Rafael López-Monné. Unes fotografies de Burjassot i Borbotó, escenaris de l’entorn vital de Vicent Andrés Estellés. 
   L’experiència suposa acarar imatges prominents i llocs emblemàtics, amb poemes que evoquen l’obra i la vida de l’autor d’El llibre de meravelles. En un volum anterior, de la mateixa col·lecció, Territoris, ja hi va haver la col·laboració entre el poeta i el fotògraf.
     Combinar imatges i poemes no sempre és fàcil, ni inspirador. La poesia i la fotografia, en un mateix text, poden ser aliades o enemigues, neutralitzar-se, enriquir-se o, simplement, recórrer camins divergents. Encara que com bé defensava Octavio Paz, el domini de la fotografia, com a art, no és diferent al de la poesia: “comunicación continua entre lo implícito y lo explícito, lo ya visto y lo no visto (…) lo impalpable y lo imaginario”. 
     En mans de López-Monné, Burjassot són fragments d’horta encerclats de ciments, tarongers carregats de fruits, parets esventrades de calç, bancals acavallonats, esglésies, cases de dos plantes amb colors ocres, el cementeri on estan les despulles del poeta… Els textos de Jaén, per la seua banda, són una evocació càlida de la poesia estellesiana, presentada sovint com una diàleg amb l’escriptor –altrament, una fòrmula molt emprada per l’autor de l’Hotel París. El poeta d’Elx hi repassa alguns dels paisatges predilectes del de Burjassot, evoca versos sobre l’amor i sobre la mort, en destaca figures familiars, n’exalta la vitalitat… I, sobretot, es dol pel tracte rebut pel poeta:    

   Si València fos una ciutat distinta,
   més noble i assenyada, si hagués tingut més cor,
   t’hauria estimat tant! pels carrers, amb follia,
   com la dama que es lliura al súbdit més altiu,

   a l’altíssim poeta, el tendre fill de l’Horta.
   Sense por ni carasses, sense espant dins del pit,
   sense el verí de llengües que mosseguen i maten
   com enrabiats gossos. València t’hauria

   estimat tal com tu la vas estimar.
   Ens hauria plagut que hagués estat així
   i que amb gaudi envellisses, assossegat, tranquil,

   sabent que t’estimaven, que els teus no t’escarnien,
   sense ensurts, sense por als telèfons i als timbres,
   tothora, dia i nit. Creuaries al vespre
  
   camins de Borbotó, hortes de Benimodo,
   camps de sol i bajoques, corrent l’aigua a les séquies,
   lluint els tarongers de la Ribera Alta.
  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!