A tall d'invocació

“Es perd el senyal”

No tinguis pietat del que has estat
perquè la pietat és massa breu:
no dóna temps a construir-hi res.
De nit, en un petit aeroport,
veus com un avió s’està enlairant.
Va perdent-se el senyal.
Sent els convenciment que estàs vivint
uns anys sense esperances que ja són
els més feliços de la teva vida.
Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,
com hi ha una altra música.
La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

Hui m’ha arribat el nou poemari de Joan Margarit, Es perd el senyal. He destapat el paquet on venia el llibre com qui es disposa a una celebració. Entre classe i classe, n’he llegit tres, quatre, cinc poemes… Ara, a casa, assegut al silló, encete una lectura pausada. Llig alguns poemes més i tanque el llibre. Els bons esdeveniments s’han de dosificar. Amb el sabor de les paraules encara a la boca, em dispose a fer aquestes ratlles apressades. És difícil expressar d’on prové l’embadaliment del poeta en cada poemari, en cada text, sovint en moltes –potser la majoria– de les seues imatges. Hi ha, de bell antuvi, la dolça comprensió de les coses. Una mirada de tendresa sobre la vida que no exclou el dolor. Hi trobem una vulnerabilitat sagaç, nascuda d’un compromís valent i, potser, del reconeixement de la feblesa. Càlida, d’embriaguesa domèstica, lleugera i directa, malenconiosa sense refugiar-se en la tristesa, revoltada… la poesia de Margarit. Una continuada experiència d’estima per la vida que ens arriba, sense solemnitats, xiuxiuejada a cau d’orella.