L’aprenentatge de la soledat és la novel·la amb què D.Vilaseca va guanyar, ara fa dues edicions, el premi Octubre de Narrativa. Es tracta d’una història escrita en un diari on el protagonista, David, conta les seues peripècies vitals des dels vint-i-cinc anys fins als trenta-cinc, aproximadament. L’escriptura esdevé una explicació de les accions vitals i dels pensaments d’un personatge real. En tot cas, el text autobiogràfic i el ficcional coincideixen en un protagonista anomenat David i, pel que sabem en la solapa del llibre, té el mateix currículum que l’autor. Açò ens indueix, inevitablement, a llegir l’obra com un diari, ço és com una text autobiogràfic i no com un text de ficció.
El protagonista conta els avatars personals i professionals (primer estudiant de doctorat, després professor en una universitat anglesa). En la descripció dels avatars personals rau l’interés de l’obra, ja que a través de les pàgines del diari anem seguint minuciosament el món quotidià del personatge. Un món marcat per la recerca d’estabilitat d’afectiva i una impossibilitat de trobar-la. I amb una incessant –de vegades, desesperada– activitat sexual. (n’hi ha més)
El relat és minuciós, i una gran profusió de detalls anem coneixent l’interior d’aquest personatge: les seues tribulacions afectives, els seus dubtes, les seues eleccions sexuals. La introspeció psicoanalítica –que serà també la metodologia d’aproximació professional del protagonista a la literatura– el porta a explicar capítols de la seua infantesa, l’influx dels rols familiars, els estats de frustació afectiva i, sobretot, sexuals. Perquè és una obra amb moltes escenes i situacions de sexe, sovint anònim, en saunes, pubs, en vàters públics.
Una novel·la –quasi podria dir-se un diari- de plasmació d’una vida que oscil·la entre el divan i la sauna (d’homes), i també amb alguna estona de literatura, de cinema i algun viatge. A la fi, el diari és, segons l’autor, el testimoni de les transformacions personals: un diari iniciàtic. Gràcies a les experiències que ha consignat, ha pogut analitzar allò que ha estat central en la seua vida i renàixer (“he hagut de morir per tornar a néixer com una persona nova”).
Doncs molt bé, es tracta d’un resultat previsible. En tot cas, una mica exagerat, calien 430 pàgines per a plasmar aquesta aventura? Al meu parer, hi ha un excés d’escriptura, molta repetició, sobretot si mirem l’obra com una novel·la; en canvi, si la llegíem com un diari, seria una altra cosa. Un encert la il·lustració de la portada amb un quadre de Bacon. El món del pintor britànic i el de l’obra de Vilaseca semblen germans bessons.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!