A tall d'invocació

En la col·lecció “Breviaris”, Publicacions de la Universitat de València, acaba d’aparéixer En una cambra i mitja de Joseph Brodsky. Es tracta d’una obra a mig camí de l’assaig i la biografia familiar i on pren cos la denuncia contra la inhumanitat del règim soviètic. Joseph Brodsky va poder exiliar-se de Rússia el 1972. Va viure per Europa i després es va instal·lar a Nova York. El 1977 el govern nord-americà li va atorgar la ciutadania. I una dècada després li concedien el premi Nobel de literatura. 
       Com que el règim soviètic li va impedir tornar al seu país després del seu exili i tampoc va permetre els seus pares eixir de Rússia, per visitar-lo, l’escriptor va viure sense poder veure envellir la seua família. Tampoc no va acompanyar-los en la malaltia i en la mort. Aquesta mutilació provoca (i acaba donant-li forma a) l’escrit de Brodsky. (n’hi ha més)

 El títol fa referència a l’espai familiar, una cambra i mitja, on varen viure l’autor, el seua pare i la seua mare a Sant Petersburg. Tenim, novament, la casa com a eix biogràfic. Ocorre molt sovint. L’espai fertilitza el record i dóna compte de moltes més coses alhora: situació social, relacions personals, costums, psicologia… A, més a més, com que tota biografia és una multiplicitat de moments inconnexos la casa servirà per a embastar-los.    
   El rerefons cruel de la peripècia no contamina de pesantor el recorregut que emprén l’autor cap al passat. Del seu compromís rabiós amb la veritat, tampoc no en fa cap motiu d’exhibició, ni d’exaltació. Tanmateix, amera el text d’ingredients commovedors.  Les informacions sobre la seua infantesa, lligades a la forma de vida en la Rússia d’Stalin i després de Brèjnev, s’afigen a les anècdotes familiars, als petits elements d’una quotidianitat vista, des del present, amb malenconia. Ara i adés sura en l’ambient la sensació que som el que hem perdut. O que el passat ha anat construint-nos tal i com ara som. Tot i que sobre el record i la memòria, l’autor hi deixa caure idees poc mistificadores:”Més que res, la memòria s’assembla a una biblioteca en desordre alfabètic, i sense les obres completes de ningú”.