A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Eleccions Europees i video sobre Fabra
Ahir vaig acudir a un acte de les eleccions Europees amb el candidat del Bloc-Coalició per Europa: Enric Nomdedéu, a la Universitat d’Alacant. L’acte, on va participar també Jordi Davó, tenia com a centre un documental sobre Carlos Fabra. Un polític estudiat, analitzat i vist des de diverses perspectives, ço és testimonis.
Parlar de Carlos Fabra és comentar una pel·lícula d’època. D’època franquista, juntament amb el jou i les fletxes, el caraelsol… No m’invente res si dic que tracta d’un cacic populista, corrupte, sense noció de la dignitat humana. La prepotència d’aquest home insolent m’irrita. Però m’irrita –i m’entreteix més– pensar que hi ha gent –una majoria– que el vota. El documental d’Infotelevisió és vertaderament bo, professionalment parlant. El candidat, Nomdedéu, va anar glossant algunes coses, al llarg del film, que n’arrodoniren la figura. Una figura, el perfil de la qual assoleix cims vertaderament histèrics (i també històrics) tan irrisoris com irritants. Uf! quantes “””ii”” (n’hi ha més)
La figura de Fabra és una càrrega feixuga per a societat que es vol moderna i europea i, per descomptat, democràtica. No faré ara el comentari fàcil sobre com el seu físic (amb ulleres negres que semblen l’utillatge d’un actor que interpreta un dictador sudamericà). No cal. Però la duresa, l’arrogància i sobèrbia que acompanyen Fabra fan molt de tuf a distància.
El pitjor de tot és que per a mi, com dic a l’inici, aquest home forma part d’una pel·lícula ja vista: la del franquisme. Un franquisme que traspuava en regles i en rituals, en les escoles i en els carrers de les ciutats, en les festes i, per descomptat, en els talls de faena… Una pel·lícula fosca i tètrica. Encara tinc records d’aquells dies quan en l’escola ens sorprenien parlant valencià i els feien posar els dits juntets, com si volguérem escenificar una carxofa, i ens pegaven bastonades en una vara d’om. Quin malson!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En una veritable democràcia personatges com Fabra, Zaplana, Camps, per esmentar-ne únicament els més coneguts, no guanyarien eleccions rera eleccions com si les seues malifetes fossen anècdotes sense cap importància. Alguna cosa ens falla als valencians en matèria política. I no crec que en siga qüestió d’herència genètica.
Veure C. Fabra als mitjans de comunicació com un polític que guanya majories absolutes és un insult que els demòcrates no ens mereixem.