A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

10 de desembre de 2008
Sense categoria
1 comentari

El provincialisme de les grans nacions

La gran passió per la novel·la (per l’art de la novel·la, s’hauria de dir) de Milan Kundera el porta també a escriure  assajos lluminosos com els reunits a El teló (Tusquets, 2005). Un recull de textos on parla del gènere i de la creació, del caràcter de l’art i de l’estètica, de la identitat, de la història… L’autor txec és partidari de mesurar l’aportació de cada novel·la en dos àmbits: el de la literatura de la pròpia nació (petit context) i el de la literatura universal (gran context). Així, una novel·la pot ser important en el petit context i d’escàs interés per al gran context o a l’inrevés. La teorització de Milan Kundera s’explica per una sensibilitat especial, producte de ser un escriptor d’una cultura minoritària com la txeca. Pertànyer a una cultura minoritària té els seus avantatges i els seus inconvenients, però predisposa a una comprensió del món molt més equànime que els membres de grans cultures, incapaços, sovint, d’assumir-ne l’alteritat. (n’hi ha més)    

 

En el llibre El teló, Kundera s’interroga sobre diversos aspectes relacionats amb aquesta realitat. Parla, per exemple, del provincialisme del grans i dels provincialisme dels petits. A la fi, convergeixen en situacions semblants però per camins diferents.  

Hi ha moltes reflexions en aquesta direcció. En un moment determinat es pregunta com és que al segle XIX els seus compatriotes varen triar entre crear la cultura txeca naixent o unir-se a una gran cultura, en aquest cas l’alemanya, la primera opció. “¿En què consistia la màgia de la seducció patriòtica? —es pregunta l’escriptor— ¿Era l’encant del viatge al desconegut? ¿L’enyorança d’un gran passat desaparegut? ¿Una noble generositat que preferia el feble al poderós? ¿O bé era el plaer de pertànyer a una colla d’amics àvids de crear un món nou ex nihilo?” I si bé no sap contestar-les, descriu com un malson la possibilitat d’annexió cultural que va suposar la invasió russa el 1968. “Des de llavors sé —escriu Kundera— el que cap francès, cap americà no pot saber; sé què és per a un home viure la mort de la seva nació”. Perquè, sens dubte, un dels trets decisius de les nacions xicotetes és la incertesa de la seua existència. I d’això s’extrau un bon rendiment líric i narratiu, però sovint no hi ha una exportació mundial: el provincialisme de les grans nacions és devastador.

 

 

  1. Dona gust, de quan en quan, sentir-te tan refletit. Com bé dius cal una sensibilitat de petit i/o amenaçat per entendre com ho vivim els pobles minoritzats. I exclamar-te de com poden ser tan cecs els qui s’instal·len en una identitat prepotent, fins al punt de no veure com s’estufen de tant de “nacionalisme excloen” sota la careta d’universalisme.
       Fa ganes de llegir!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!