A tall d'invocació

Cada volta més sovint sent parlar del “conflicte bipolar”, referit a la maltia d’una persona. Pèro el món, en general, em sembla que avança cap a la bipolaritat; és a dir, si fa no fa, cap al trastorn psíquic. Cada vegada s’accentua més la distància entre grups i faccions socials: hi ha demòcrates, demòcrates, i feixistes, liberals i dèspotes, hi ha masclistes i feministes, incrèduls i fanàtics, tradicionalistes i hipermoders, allendistes i pinochetistes, localistes i mundialistes i, entre ells, cada vagada és més difícil l’entesa, perquè la polaritat fa que deriven cap als extrems.
Però no només ocorre açò en el territori de les idees i en els grups socials, també sembla que la nostra vida quotidiana oscil·le, inevitablement, entre l’eufòria i la depressió, el consumisme excessiu i la indigència, el colesterol i la manca de calories, l’atur i la hiperactivitat laboral. Com més va és més difícil trobar el punt intermedi, la via d’enmig, el centre. El dilema o la disjuntiva són a l’ordre del dia: anorèxia o bulímia, seguir els dictats de la moda o del cutrerio, materialisme o espiritualisme, hedonisme o ascetisme, el crit ensordidor o el silenci infinit.
No és que siga fàcil establir quin és el centre, el punt intermedi, però esdevé un desig inevitable, atés que les polaritats creen tensió i no és suportable viure en un estat d’ansietat permanent. També, les polaritats falsegen la realitat, l’exageren, la desnaturalitzen. Res no és substancialment bo o roïn, bell o lleig… Ben sovint hi ha un interés en un posicionament fanàtic. “Darrere d’un extremista -deia un pensador rus molt encertadament- hi ha un oportunista”. (n’hi ha més)

Paradoxalment, algunes de les polaritats d’abans semblen dissoldre’s: entre la heroïcitat i la banalitat, només trobem ara èmfasi en la segona; entre l’alta cultura i la baixa o de consum sembla que tot siga un únic territori. Tanmateix persisteix, en molts camps, de vegades amb noves formes i, sovint, amb molt intensitat, la disjuntiva i el posicionament bipolar.
Si mirem el fet des d’un perspectiva psicològica, inevitablement es tracta d’un signe molt clar de regressió infantil, a l’etapa en què el xiquet divideix el món entre dos bàndols: els bons i els dolents. Una divisió que no admet el matís, l’hibridisme, la interacció. Un món maniqueu, tancat i parcel·lari, en el qual: o un és Déu, o un és el dimoni, però no pot ser la figura intermèdia. Aquesta versió de la realitat mancada de comprensió no només és falsa, sinó que comporta un risc estructural de xoc, de conflicte, de lluita permanent.
Estic convençut que un dels mètodes més eficaços per a combatre la intolerància, i els extrems, és la literatura. Bo, la cultura; però sobretot la cultura literària. Els llibres -sobretot les novel·les, les obres de teatre…- fan posar-nos en el lloc de l’altre i experimentar encara que siga fragmentàriament allò que l’altre sent, que pensa, allò que viu… És per això que em demane sovint: la pèrdua de comprensió del món, la pèrdua de tolerància, de matisos…és una conseqüència del desús literari? Podríem estendre-ho una mica més i preguntar-nos: és producte del descrèdit, més general, de les humanitats? (El tema no s’acaba ací, però el temps sí.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!