A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Cap de setmana tardoral
Un parell de dies en contacte directe amb la natura –dies assolellats, nits fresquetes–em produeixen un respir de pau. Només he llegit diaris i llibres i no he sentit ni ràdio ni televisió. Quin descans!
Els bancals d’oliveres amb les olives a terra; els arbocers i els cirerers amb les fulles rogenques o daurades; les figueres amb fulles marrons i arrugades: la terra era un guirigall de colors.
He estat aïllat i aquests camps de prehivern, amb el seu silenci sòlid, quasi tangible, encara m’ho han fet sentir més. He encés el foc i mirar les brases, d’un roig vehement, amb el seu alenar discret, ha estat balsàmic. (n’hi ha més)
També he caminat. Moure el cos, amunt i avall, pel costerut Gines és més a prop de l’alpinisme que del senderisme. En general, caminar em produeix una sensació d’eufòria. Així li passava també a Kierkegaard que va escriure: “Sobretot, no perdes les ganes de caminar. Jo camine tot els dies fins a trobar un estat de benestar i deixe darrer tota malaltia”. I per si de cas fóra poc hi afig: “He trobat les meues millors idees caminant i no conec cap pensament tant opressiu que no puga oblidar-se caminant”. Açò darrer –el pensament opressiu– no ho veig però gens clar.
L’experiència de caminar lliga amb un article del suplement d’El País de Jenny Moix: “¿Podemos fiarnos de la intuición? En aquest article es parla de com funciona la nostra consciència. Segons l’autora és una enorme pantalla blanca; el nostre inconscient hi projecta les seues conclusions. Però si tenim la pantalla ocupada no podem veure res. Doncs bé, pense que caminar és una forma de contribuir a tenir neta la pantalla. I potser una de les millors formes d’aconseguir-ho. I també mirar el foc: les brases enceses, les flames dansant…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Diguem-ne contemplació, de mirar les brases, el moviment de les flames, així com caminar i tot seguit alleugerir-se, respirar fons. És necessari contemplar per fer neta la pantalla… aleshores tímidament es va veient qui som. Però això ho fem massa poc, per això ens coneixem tan poc…
Salutacions de tardor!