A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

15 de desembre de 2009
Sense categoria
1 comentari

Berlusconi ensagnat

Impressiona veure la cara de Berlusconi xorrant sang. Sembla que n’està molt afectat i es pregunta com és que concita tant d’odi. Segons les cròniques, Berlusconi eixia de fer fer un míting on va ser molt àcid amb els seus adversaris. I si és així, com no veure en l’agressió un boumerang de l’adrenalina que va desfermar entre les multituds? Si un crispa, què espera trobar? dolçor?, cordialitat?, simpatia?  Seria estrany. Hi ha una llei no escrita en l’univers que diu que rebem allò que donem. Si un dóna violència, agressivitat, què pot esperar?
   La crispació és també un fet quotidià en la política a casa nostra i en l’altra.  A Madrid: la COPE, la Razón, el Mundo, ABC… s’encarreguen de fer-ho un menú diari. A casa nostra Canal 9 (i satèl·lits). La crispació intimida i congela tota possibilitat d’intercanvi d’idees. Així, no cal pensar les coses: un va s’espolsa el que li sembla amb tota contundència i au! (n’hi ha més)   
  

És allò que dèiem de xiquet: que qui més crida vol tapar la raó; qui més crida és qui no té raó. Però resulta que això els dóna vots, pel que sembla. El fet cert és que el to abrandat, les desqualificacions, les exageracions…formen un plat de consum diari. Hi ha l’exageració negativa, la demonització, que fa poc factible qualsevol acostament i qualsevol disposició al diàleg.  L’agressivitat crispant assoleix cims vertaderament histèrics (histriònics), irritants en els mitjans de comunicació actualment. I cal ser de bona fusta per poder romandre alié a la crispació: si algú t’insulta, t’amenaça, tergiversa les teues paraules, les teues idees…com reaccionar?  S’ha de ser un sant, un lama ben entrenat per trencar el malefici i plantar cara de forma serena.
    Tot açò és matèria de meditació. Les tensions són una despesa energètica permanent. Un balafiament constant. Quina estratègia adoptar? Sembla que l’única manera de plantar cara a aquest conjunt d’influències és romandre tranquil. La calma fa que un assolesca una atmosfera defensiva front a l’agitació i a les tensions. Però això no sempre és fàcil d’aconseguir. Algú coneix fòrmules? 

  1. Això és com diu Lluís Llach en el darrer concert. Quan un xiquet diga que de major vol ser “bona persona”, aquesta societat haurà canviat… i bastant!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!