A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Berlín, algunes impressions
Quatre dies en un Berlín ben especial, m’han deixat un gust agradable. A despit del fred i de les dificultats de caminar sobre la neu i el gel (la ciutat estava amb una nevada de categoria), però cap dia no ha plogut, ni ha fet vent. Magnífica ciutat travessada per rius i branques de rius. Ciutat de palaus, de museus, d’esglésies (algunes transformades en sales d’art). Com de moltes altres ciutats germàniques, de Berlín m’ha agradat l’ordre que desprén, també el civisme i l’educació. En general, els alemanys són molt afables (es desviuen per contestar allò que els preguntes, per indicar-te un carrer…).
No m’agrada viatjar amb una planificació rígida. Em fa l’efecte que si un viatge es programa molt no assacia, i que és millor deixar-se dur. El que més agrada és allò que un s’hi troba d’imprevist. I de la mateixa manera que derive cap al passeig espontani, també, en general, preferesc el carrer al museu. (n’hi ha més)
De Berlín porte moltes impressions. Com ara l’arquitectura religiosa i laica d’una monumentalitat grandiosa, plena de brogits triomfals; la combinació d’espais verds i construïts; la sensació d’història que s’hi palpa (de diverses etapes, incloent-hi la comunista). També crida l’atenció poderosament la creativitat: arquitectònica però també pictòrica, artesanal, en cinema, en teatre… Hi ha moltes coses en la ciutat que la fan singular.
Però potser allò que em resulta més fascinant és la forma de combinar el passat amb el present: ço és voler deixar constància del passat. Com que ha estat una ciutat destruïa, s’ha permés l’experimentació i ha provat de lligar el record del passat amb el present i amb el futur. La restauració del Reinstag –el parlament–potser és l’exemple més paradigmàtic: sobre l’edifici històric s’erigeix una cúpula de vidre i acer. És un espai modern, que fa servir fonts d’energia renovables i que té un plus de simbolisme que ara no és qüestió d’explicar.
En general, la restauració és molt bona com també la combinació entre edificis antics i moderns o ultramoderns. Pareix que els berlinesos han descobert la qualitat sensual del vidre combinat amb l’acer; i s’embriaguen amb geometries imprevisibles, llampants i juganeres.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fou objecte d’un concurs internacional. El qual trià Calatrava i Valls, Foster & Assoc. i un parell més. Santiago volia en el seu disseny il·luminar un nou món més transparent on el parlament fóra objecte de la transparènmcia i la llum metafòricament goethià i fou el primer en fer la cúpula de vidre. En la segona ronda i epr refer els seus avantpojectes Foster adoptà la idea de Calatrava.
Això fou motiu d’un pelt judicinal no massa irejat en els mitjans convencionals.
Acabà guanyant-lo Norman Foster, el concurs, tal i com es pot veure a hores d’ara. Amb la sostenibilitat i autosuficièncià de què gaudeix ara l’edifici.
I sí, a Berlín, s’hi conjuminen força forces de l’antic, però, crec, que motes més per a eixir d’aquell lberint que forn els anys ’30 a ’80 del segle passat. Com ells entre tots ells ho han pogut fer TOT.
Bell apunt el teu Enric, com te’ls trobe ben sovint. Gràcies.
A Berlín vaig descobrir jo la bellesa de la geometria (a banda d’altres elements diguem-ne de memòria històrica i també dels museus). L’arquitectura moderna em va fascinar.
I a més de tot això, a nosaltres ens va sobtar, en visitar-la fa ja6 anys, la mitjana clarament més jove de la edat dels seus habitants, el formiguer dde petites iniciatives culturals de barri, alternatives…, i com havíen aprofitat el fet de tenir, de sobte una quantitat de territori per remodelar . els terreny que havia acupat el mur i els seus voltants, i com ho havien resolt de bé. Quina diferència entre la política urbanística d’allà i d’ací… ! No sé encara hi son tan presents aquestes coses…?