Encara que aquest cap de setmana ha fet fred –l’Aitana és plena de neu– també el sol s’ha fet valdre. I, a més, els ametlers en flor han començat a prendre força. No és el ple de la florida, ni de bon tros, però ja comencen a trobar-se foies i racons amb l’emblanquinat d’ametlers: uns amb tocs de color rosa, altres completament blancs…
Més que la visualitat –els colors fan vertaderament molt bonic el camp– aquest cap de setmana tot era olor: l’aroma endolcida travessava els bancals i els camins. Encara que falten molts dies per a la primavera, aquestes flaires en són tota una premonició. (N’hi ha més)
Assaborir la delicada delícia de la natura, que es va succeint lentament, costa. Ahir, però, hi vaig dedicar el dia. Al matí era d’un aire robust i energitzant, també amb un sol potent. La claredat podia amb tot. Al vesprejar, els colors del camp varen anar prenent un to marronós, una densitat pastosa. Al llarg de la jornada vaig collir taronges, vaig fer un poc de llenya, vaig llegir (Els meus i els altres, de Ventura Pons), vaig dinar amb amics…
De vegades, unes poques coses ens fan sentir que som uns privilegitats. I bé està aquest estat de consciència. Necessitem estimar allò que ens toca, el nostre món quotidià. Aquest és el lent aprenentatge de la vida que sura, de tant en tant: en dies especials, en moments que no haurien de ser únics…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Senzillament..preciós