A tall d'invocació

Havia somiat.
Aquell dia, àtoms d’or van omplir la casa quan es van apagar els
fanals del carrer. El cel d’aquella nit daurada era de veritat:el
palpàvem en els cossos que es desitjaven.
Aquell cel íntim que havia fet niu en els nostres polsos era com la
música de Bach que tantes vegades havia obert clarianes en el
desassossec dels dies fats.
Havia somiat, i Amor era la llavor que floria en el meu somni.
Uns van dir: “Quina follia!”.
I els altres: “Com el Fèlix lul·lià, tens dots per a la meravella”.
M’havia enamorat de la Meravella.
                Alba i cendra a París, Barcelona, Comte d’Aure, 2011.
(n’hi ha més)

 

    Fragments del pròleg:
“La història d’Alba i Cendra a París s’inspira en una parella real que crea una amor molt bell que acaba podrint-se en la gelosia. Més encara: aquell paradís sucumbeix quan emergeix un masclisme irracional que determinats àmbits religiosos o culturals encara permeten créixer, i a vegades justificar.”

   “Els amants que han inspirat aquests versos procedeixen de mon diferents que troben epicentre en la ciutat de París. Ella hi va per refer el lligam espiritual que la vincula amb els seus orígens. Ell, a causa de la guerra dels Balcans, s’ha exiliat a la ciutat dels Sena”.

   Com molt bé resumeixen els fragments anteriors, es tracta d’una història d’amor fou que transcorre a París. El llibre està format per 28 textos verbals i d’altres visuals (algunes són fotos de l’autora). Un poemari on també esdevé important la música. Una exponent, doncs, de l’art total a què aspiraven els modernistes? La passió arravatada –que trenca amb tota rutina conjugal– és una embriaguesa que primer eleva, però després subjuga.